Hi havia una vegada un jardí meravellós a dalt de tot d’un penya-segat, amb una pila de rosers que feien molt goig de veure’ls. El jardiner que els cuidava n’estava molt i molt orgullós del seu jardí i el que més l’hi agradava era un Roser molt especial, feia unes roses vermelles com la sang, els seu tacte era com el vellut i la olor, mare meva quina olor que feia, emplenar els pulmons amb la seva olor et transportava pel temps, i el que el feia mes curiós de tot ,és que no tenia ni una espina.
Al final de l’estiu el roser va començar a fer roses i roses i mes roses per fer feliç al jardiner i ell n’estava molt content, era extraordinari, mai s’havia vist un roser igual, però de sobte es va adonar que el roser no n’estava tant de content de ser especial, el pes de tantes roses va començar a fer-se feixuc, la gent de tot arreu l’anava a veure i en deia les mil meravelles, però el roser plorava cada nit, ell desitjava ser com els altres, tenir espines com tots i sobre tot, que algú l’hi tallés algunes d’aquelles roses que a ell tant l’hi pesaven, tenia les branques cansades de dur aquell pes, per més que tothom n’estava encantat, ell més volia que l’hi tallessin, no volia ser el millor, ni destacar en res, es maleïa a ell mateix per haver arribat a ser, el que no era en realitat.
De sobte el jardiner va començar a veure que les arrels del roser començaven a sortir de sota terra i pels voltants i havia ple de pètals, és va espantar, al seu magnífic roser l’hi començaven a sortir bonys pels troncs, bonys que cada dia s’anaven convertint en petites espines.
Pel roser en canvi tot era nou, de fet sempre havia desitjat ser com tots els altres, però el canvi també l’estava espantant, tenia por a ser refusat pel jardiner que tant l’estimava, no volia ser el centre per tothom, però tampoc que el deixessin de banda. La sensació de treure les arrels per fora la terra l’hi duia aires nous, aires de canvi, les espines l’hi rosegaven els troncs per sortir, però feien que es sentís complert.
Al jardiner l’hi va costar d’entendre que el seu roser volgués canviar quan ja era el millor de tota la comarca .
El fet de fer sempre tantes roses per fer feliç al seu jardiner, el feia tenir unes branques primes i delicades, era vulnerable als vents, als freds i als canvis d’aires.
Ja començada la tardor, el roser va perdre les seves flors i el jardiner va decidir podar les seves branques i el va deixar ven arran de terra, ara esperaria a la primavera per les properes flors.
En canvi pel roser el fet que l’hi podessin totes les branques escanyolides l’hi va donar tanta força que de cop va començar a créixer, el canvi estava sent espectacular, van començar a sortir les roses, eren més precioses encara que abans, en feia poques però totes eren excepcionals, els troncs gruixuts i forts i si, ara ja tenia espines, perquè per més meravellós que vulgui ser, haig de tenir espines, per poder ser fort n'haig de tenir, ara ja no tenia por a la fred, ni als vents, ara ja se sentia complert, segurament no seria excepcional, però era ell, autèntic i segur d’ell mateix.
