Tothom hi és benvingut, si voleu deixar-nos les vostres reflexions envieu-les a: butisam@gmail.com

Bones Festes

Aquest any si...un xic tard ja que no hi serem tots (sempre per desgràcia en falten), però aquest any els que hi som, estarem junts. Aquestes festes conviden a ajuntar-nos a riure, cantar, jugar i sobretot a donar, donar tot el que durant tot l'any per les presses i pel ritme que ens imposa el dia a dia, no podem donar als nostres. És temps de llar de foc i de sobretaules disteses, és temps de torrons i neules, de cava i copes llargues, és temps de petons i d'enyorança i sobretot és temps d'amor, perquè, els que estimem ens deixem estimar, i ens deixem fer carícies, de les sinceres, de les que se senten a dins, de les que t'aboquen als dolços records d'infantesa, la màgia del Nadal, del tió, l'olor del bons menjars, de la nit de reis... Aquestes festes desperten en tots la humanitat que durant tot l'any està adormida.
Felices Festes a tothom!!!

Ja no són notícia.


Hi ha temes que m'interessa seguir a les notícies, com és el cas de l'Aminetu Haidar o els cooperants catalans segrestats a Mauritània. Bé dons la primera ja fa mes de 26 dies que està en vaga de fam, la dona està molt dèbil i el govern sembla que ha frenat les negociacions per ajudar-la a tornar a casa sana i estàlvia. Els altres tres pobres segrestats sembla ser, que serà una lluita llarga i feinosa pels negociadors, es veu que aquests segrestos solen ser llargs.
Aquest deu ser el motiu pel qual avui no hi ha, als principals diaris del nostre país, que fa consultes sobiranistes per la dignitat de Catalunya, cap notícia que en faci referència.

Hem deixat de parlar de les notícies passades de moda? En aquests temps n'hi ha moltes, però no podem deixar de informar dels que encara lluiten per sobreviure i pel dret humà primari com és la llibertat. No podem convertir el dia a dia en una notícia passatgera, la vida és o hauria de ser la notícia principal a tots els diaris.

Aminetu Haidar

Durant les passades vacances a Lanzarote hem tingut el privilegi de haver estat testimonis de la retenció il•legal a l'aeroport de l'illa de l'activista Sahrauí Aminetu Haidar, una dona guardonada diverses vegades per la seva implicació al Sàhara Occidental. Ella defensa el referèndum per a la independència del Sàhara, una fet que li ha costat estar empresonada, apallissada i vexada, i tot per demanar de manera pacífica, un dret que les Nacions Unides ja havien atorgat al 1976, la descolonització d'Espanya i que l'estat espanyol va abandonar sense fer-la efectiva. Ara el Marroc governa al Sàhara Occidental d'una manera brutal i ataca sense cap mena de por als activistes que com ella intenten que el seu país tingui, com qualsevol altre, el dret del que gaudim tots els estats, el de ser lliures. Aminetu està en vaga de fam des del 13 de novembre, esperant que Marroc la deixi entrar al país o que l'estat espanyol es pronunciï a favor seu, davant les autoritats marroquines. El que ha fet Espanya, precisament ahir, va ser oferir-li la nacionalitat espanyola. Ara ella està decidint si l'accepta o continua demanant que li tornin el seu passaport, retirat pel govern marroquí, segons diuen per errors en els tràmits administratius d'entrada al país, Aminetu no va posar nacionalitat Marroquina sinó Sahrauí. Si extrapolem el problema de Haidar, al nostre propi cas, imaginem què passaria si en el cas molt probable de defensar públicament un referèndum per Catalunya no ens deixessin entrar al país pel sol fet de posar que som Catalans en comptes d'Espanyols. Ella té la història i la llei de la seva part, és injust que cap governs sigui capaç d'aplicar-la en benefici d'un poble oprimit, pobre i oblidat, segurament probablement pel fet de ser un poble pobre no li donen la prioritat que necessita.

Àvia BiBi


Brigida Bosch Torrentà, 1914- Girona, neix una dona forta amb caràcter que omple de sentiment la vida dels seus, una dona compromesa amb la vida, amb l’empenta necessària per superar adversitats que la fan més i més forta. Sola amb un fill treballa nit i dia per donar-li el millor a aquell marrec que acaba essent pare de família on la Brígida forma una part molt important, àvia de tres néts que l’adoren i la respecten pel que és i pel que ha estat, un respecte que els porta a sentir-la dins la pell com a part de l’ànima, besàvia de dos besnéts, hereus dels mateixos sentiments envers ella. Una àvia per a molts, una companya de riures i ajudes, mai va tenir un mal gest pels qui estimava i mai va faltar un plat a taula si ho necessitaves amb ella tenies les portes obertes a l’amor incondicional i a la tendresa feta sentiment. Un exemple a seguir i una fita dura a aconseguir.
T’estimarem sempre.

Política o Democràcia

Jo vull ser política, estar uns anys omplint-me la butxaca i marxar a viure bé la resta de la meva vida, no l'ompliria gaire perquè no passes el que està passant amb el nostre elenc de governants. Després pretenen (ells) que ens interessem en la política, que els joves votin i que sobretot el percentatge de pobres desgraciats que encara creiem en la democràcia augmenti cada any. Quina credibilitat volen tenir, jo sé que no tothom és igual, però per quin sedàs haurem de fer-los passar per poder garantir l'honestedat a la feina, la que ens demanen a tots cada dia, quin grau de puresa els hi hem de demanar?. Jo soc demòcrata i sempre he cregut en la democràcia com a camí per a la llibertat dels drets i el respecte per l'ésser humà. Ara estem en quarantena.

Post vacances

Tornen a treballar, desprès d'una setmana de "vacances".

La veritat és que la vida t'ensenya les ungles, et fa anar per on ella vol i nosaltres no podem anar-hi en contra.

A mida que et fas gran t'adones que pots organitzar-te, però no pots prevenir que tot allò que has organitzar surti tal i com un vol, som un xic com les fulles dels arbres hi ha moments que ens aferrem a les branques i d'altres que anem on vol el vent.

En el dia a dia potser les adversitats passen més a la lleugera, però quan un espera les vacances, les espera amb ganes e i.lusió i esclar les patecades sempre semblen més fortes.

Res companys que quan la vida t'ensenyi les ungles, llima'ls-s'hi i que quedi una manicura prou bonica, potser les properes vacances ens deixarà pasarles en pau.

Reflexions pre-vacacionals

Comencen les vacances, amb ganes de relax, riures i bolets, només amb una obligació, les classes, que no es pot jugar amb l'educació. Unes vacances necessàries per desconnectar del que ens lliga a terra, al terra de les obligacions laborals, de l'odiosa rutina. Sovint penso que no em puc queixar, tinc tot el que vull, una parella genial, bona feina, una casa espectacular un gos tonto però boníssim, la família aprop i el que és més important, salut, encara que sempre em miri al melic cal que reconegui que estic bé, m'estimo la vida, la feina, i als amics, la rutina no m'espanta, em cansa, però quan la perdo la busco pels racons. M'estimo cada minut que gaudeixo d'un somriure, d'un joc i d'una tendresa, m'estimo als meus i als teus i m'estimo tothom que m'estimi tal com soc, tal com la vida m'ha transformat i sobretot, m'estimo, que no cal ser altruistes cal que ens estimem ja que si ho fem, el recorregut cap a la felicitat ja ens porta a mig camí.

Cuina i pinxe

Cap de setmana de cuina. Rostit, trinxat, i cargolat, és el procés del caneló abans d'estar acabat. Colze a colze hem aconseguit fer un cap de setmana caneló, vull dir rodó. La preparació del rostit, és triar els millors ingredients per aconseguir el millor gust, és com triar els moments per a gaudir dels instants més dolços, trinxar poc a poc la carn a fi que quedi molsuda i tendre, és passar per la necessitat de tenir els minuts de relació entre els nostres, els que ens omplen de sentiments de tendresa, i finalment enrotllar la carn del caneló, ha estat la guinda del plaer pel luxe culinari. Un luxe pel que s'ha de lluitar sempre per aconseguir estar tots plegats gaudint del plaer d'un bon plat de relacions.

Els rics també ploren

Ahir fent zapping vaig anar a parar a TV1 que feien un programa que es deia "Comando Actualidad" es titulava "Los ricos tambien lloran".
Encara no he trobat l'adjectiu per qualificar els protagonistes del programa, gent ultra-milionaria, suposo que vergonya va ser el sentiment que em va acompanyar durant tota l'emissió. Van entrevistar a una senyora, Carmen, una dona que només podia moure els llavis ja que la resta de la cara li tibava massa. El "súmmum" va ser la frase, -Mercadillo? Aquello que hacen en los pueblecillos, que gracia, no, no he ido nunca, tendré que probar. Això ho va dir en una boutique exclusiva del centre de Madrid on una bossa valia aproximandament 3.000€, només amb aquest import una família humil pot viure 3 mesos i una família pobre en pot sobreviure 6. Quina vergonya que en els temps que ens està tocant viure haguem de suportar aquesta mena de gent que "sufren mucho por sus amigos que han perdido el trabajo, claro que, tienen patrimonio, pero como no es buen momento para vender, estan pasando problemillas por falta de cash".
Pagaré hipoteca fins que tingui 65 anys i aquesta gent es gasta en un cavall el que val casa meva, i un pot de caviar val el doble del que em costen a mi les meves vacances. Rics de butxaca i pobres d'esperit, al programa hi he vist gent disposada a gastar 1.800€ en una ampolla de xampany per llançar-lo al cos d'una noia que si li sap somriure bé potser podrà pagar-se els estudis amb la propina i cambrers disposats a tot per assegurar-se un bon sobresou.
La meva feina no ajuda a comprendre aquestes realitats suposo que la meva, s'acosta més als problemes reals, simplement als problemes.

Marinero o Capitán ?

"Donde hay patrón, no manda marinero" i que passa quan molts marineros volen fer de patrón? Un joc d'ous, aquí mana tothom, avui et truca un i et diu: això fes-ho començant per la dreta. L'endemà et truca un altre i et diu: això que has fet per la dreta, has de llegir bé les instruccions (que acabo de penjar a intranet) ho has de començar per l'esquerra i per sobretot per l'extrem superior. Al cap d'uns dies et tornen a trucar i et diuen: escolta aquelles instruccions de la setmana passada? Tu, com ho faries? ....Que què?... Ja estas a punt de fotre un caguntot, respires a fons i li dones el teu punt de vista. Al cap d'uns dies reps un mail que et diu que miris les instruccions penjades a intranet pel procediment "x" (l'esmentat anteriorment) i que les segueixis sobretot "pel bon funcionament" al peu de la lletra. Entres al coi d'intranet i les veus penjades tal i com les vas redactar per telèfon. N'hi ha o no per fotre un bon macaguntot?

Tolerància

Tolerància
1 -Capacitat de l'ànim de tolerar, disposició a tolerar.
2 - Actitud teòrica i pràctica de qui respecta les conviccions d'altri en matèria religiosa, política, ètica, artística, etc., i no n'impedeix l'exercici.

Som tolerants? La resposta és no. No tolerem als que no pensen com nosaltres, els que no són com nosaltres, els que no riuen com nosaltres, els que no viuen com nosaltres, els que es vesteixen diferent, els que mengen altres coses, els que parlen altres llengües, els que suen massa. Ens fa por que els intolerants ens governin, ens sanin, ens instrueixin als fills, ens fa por tot el que és desconegut. En canvi quan ho coneixem, quan dediquem temps a conèixer el nostre entorn, llavors ho apartem, som capaços de fer-ho intocable, no ho jutgem o si ho fem ho deixem en quarantena com si fos una cosa excepcional. Jutjar un col·lectiu pel sol fet de generalitzar, és posar dins d'un sac sense fons, un món, una realitat que el que fa és empobrir-nos i tancar les fronteres de les que tant sovint en fem bandera. Ens creiem Europeus, moderns i cosmopolites, i sovint no recordem només una o dues generacions anteriors, parlem de memòria històrica.

Ho sé

Sé el que necessito, sé el que vull, visc el present tement el futur, vull riure a la vida, vull disfrutar-la, necessito el teu somriure i sobretot necessito riure amb tu, sentir el teu alè, em dona ales, m’omple de vida els pulmons i em fa gaudir dels moments sempre bons..Sé el que necessito, sé el que vull.

Les Crides

La Plataforma Dret a Viure, Crida als gironins contra l’avortament. Aquest és el titular que he llegit avui al Diari de Girona, sembla ser que el 17 d’octubre hi haurà a Madrid una manifestació i la Plataforma posaran autocars per poder participar en la protesta. I jo penso, fes i deixa fer, cada cas és diferent cada consciència és un món i principalment t’hi has de trobar, però per damunt de tot la decisió ha de ser teva, com a mare, no et poden obligar si no vols a concebre durant nou mesos una criatura que no vols, o que per tendresa et quedaràs, però després amb el temps, al no ser volguda, faràs infeliç, de la mateixa manera que no et poden fer avortar si no vols, potser la joventut no ajuda gaire a prendre aquestes decisions, però per això s’ha d’ajudar, però no donant consell del que faries tu, sinó essent al costat per donar suport es decideixi el que es decideixi. De totes, si maneres ajudar és difícil, madurar de cop, encara més.

El Roser


Hi havia una vegada un jardí meravellós a dalt de tot d’un penya-segat, amb una pila de rosers que feien molt goig de veure’ls. El jardiner que els cuidava n’estava molt i molt orgullós del seu jardí i el que més l’hi agradava era un Roser molt especial, feia unes roses vermelles com la sang, els seu tacte era com el vellut i la olor, mare meva quina olor que feia, emplenar els pulmons amb la seva olor et transportava pel temps, i el que el feia mes curiós de tot ,és que no tenia ni una espina.
Al final de l’estiu el roser va començar a fer roses i roses i mes roses per fer feliç al jardiner i ell n’estava molt content, era extraordinari, mai s’havia vist un roser igual, però de sobte es va adonar que el roser no n’estava tant de content de ser especial, el pes de tantes roses va començar a fer-se feixuc, la gent de tot arreu l’anava a veure i en deia les mil meravelles, però el roser plorava cada nit, ell desitjava ser com els altres, tenir espines com tots i sobre tot, que algú l’hi tallés algunes d’aquelles roses que a ell tant l’hi pesaven, tenia les branques cansades de dur aquell pes, per més que tothom n’estava encantat, ell més volia que l’hi tallessin, no volia ser el millor, ni destacar en res, es maleïa a ell mateix per haver arribat a ser, el que no era en realitat.
De sobte el jardiner va començar a veure que les arrels del roser començaven a sortir de sota terra i pels voltants i havia ple de pètals, és va espantar, al seu magnífic roser l’hi començaven a sortir bonys pels troncs, bonys que cada dia s’anaven convertint en petites espines.
Pel roser en canvi tot era nou, de fet sempre havia desitjat ser com tots els altres, però el canvi també l’estava espantant, tenia por a ser refusat pel jardiner que tant l’estimava, no volia ser el centre per tothom, però tampoc que el deixessin de banda. La sensació de treure les arrels per fora la terra l’hi duia aires nous, aires de canvi, les espines l’hi rosegaven els troncs per sortir, però feien que es sentís complert.
Al jardiner l’hi va costar d’entendre que el seu roser volgués canviar quan ja era el millor de tota la comarca .
El fet de fer sempre tantes roses per fer feliç al seu jardiner, el feia tenir unes branques primes i delicades, era vulnerable als vents, als freds i als canvis d’aires.
Ja començada la tardor, el roser va perdre les seves flors i el jardiner va decidir podar les seves branques i el va deixar ven arran de terra, ara esperaria a la primavera per les properes flors.
En canvi pel roser el fet que l’hi podessin totes les branques escanyolides l’hi va donar tanta força que de cop va començar a créixer, el canvi estava sent espectacular, van començar a sortir les roses, eren més precioses encara que abans, en feia poques però totes eren excepcionals, els troncs gruixuts i forts i si, ara ja tenia espines, perquè per més meravellós que vulgui ser, haig de tenir espines, per poder ser fort n'haig de tenir, ara ja no tenia por a la fred, ni als vents, ara ja se sentia complert, segurament no seria excepcional, però era ell, autèntic i segur d’ell mateix.

La factura

Tant de bo la factura de la vida podés ser en negre, al menys no l'hauríem de presentar a declarar. La declaració que fa el cervell no desgrava, sinó tot el contrari grava les seqüeles que et marquen la vida, i t’acompanyaran sempre. L’error és creure’ns forts, invencibles, ja que quan ens hi enfrontem, el cop, la castanya és inevitable, ens creiem responsables de tothom, responsables dels sentiments de no aflorar-los, d’aflorar-los, de dir el que sigui amb tacte, de superar moments, de no ferir, de conciliar la vida, intentem sobreviure bàsicament. De vegades si no en som conscients, això va fent sac, el va omplint i el dia que ja no hi cap res més aquell dia, caus, caus inevitablement. Llavors un sospir, un ajut, un somriure, una flor, una abraçada, un recolzament et dona alè, per aconseguir foradar per sota aquest sac per fer que mai es torni a omplir o almenys que no s’ompli tant.....esperem pensant, esperem intentant filtrar sentiments....esperem creixent.

Ahir

Ahir, un dia excepcional, al matí la ruta de l’aigua, una gairebé cursa, en comptes d’un passeig, pels voltants de Sant Feliu, preciós, un dia perfecte, amb molta gent que feia temps que no veia, una tradició de fa 28 anys que segueix i que compte amb la participació de la gent de la Parròquia de “dalt”, gent que sempre hi ha estat, sempre han col·laborat amb la Parròquia, alegrament. La ruta va ser molt maca i agradable, l’alegria de la gent combinava amb el saber fer dels participants, el nostre grup de tres la Pilar la Carme i jo, vam bufar, riure i gaudir del paisatge que envolta el nostre poble, que ahir brillava amb una llum de tardor i que ens va acompanyar tota l’estona. Després d’haver participat i amb un parell d’ampolles als peus vaig poder aprofitar el dia i el vaig acabar a la Conca amb la Iolanda, l’Anna i la Pilar, un bany que va fer que renovés el cos i recuperés les energies. Després de dinar vam poder tornar a compartir la tarda amb una bona botifarra, divertida, un pastís per berenar i la tarda plena de riures. Un diumenge diferent on l’amistat ha estat el protagonista.

Fins els monyo

Si vol ser atés en català premi 1, si quiere ser atendido en castellano marque el 2, jo marco 1 i comença un música repetitiva que em taladra la neurona, és una música amb un volum alt perquè no t’hi dormis esperant.
Marqui amb nou xifres el telèfon que té l’averia
Jo el marco i segueixo amb la música
Bon día el meu nom és Maria en que el puc atendre..
Feia tant que esperaves que encara sents la música dins el cervell i ja no recordes perquè trucaves..
Ah sí, l’hi explico que tinc problemes amb el wiffi ..
Digui’m el número de telèfon que té averia...( segon cop )
Un moment siusplau...altre cop la musica
Vostè ha trucat al servei d’averies de ADSL i aquest número és d’una línia wiffi, un moment que l’hi paso amb un company...
La meva neurona comença a rebotar dins del cap com una pilota d’esquash
Buenos días le atiende Pedro en que puedo ayudarle..( ara el noi ja no parla català..)
Mire ya le he contado a su compañera que tengo un problema con el wiffi..
Dígame el numero de telefono ..( tercer cop )
Una estona de música matxaca més tard, surt un contestador que diu:
Para hacer mas agil la atención al cliente espere unos segundos y conteste a un pequeño cuestionario sobre la atención recibida...
Saps que, aneu a cagar !!

Hores

Ahir al programa de Miquel Calçada, sortia un noi que vivia als voltants de Londres en un poblet, allà tenia el laboratori, és químic. Ell va dir la frase clau: -Quan treballes en el que t’agrada no t’has de plantejar res més per a ser feliç, tens la família, la feina i un lloc per viure i a partir d’aquest moment, et deixes portar i gaudeixes de la vida. Gaudeixen treballant, gaudeixen quan pleguen, quan passegen, quan surten a sopar a prendre alguna cosa amb els amics. En canvi els que estem barrats per la feina, tenim menys estones per gaudir, les hem d’aprofitar. La setmana te 168 hores de les quals en treballem 46, en dormim 49 i n’estudiem 10, ens en queden 63 de les que en perdem anant i vinent de la feina 10 ja només ens en queden 53 de les quals menjant en gastem 14 entre esmorzar dinar i sopar, dividides entre els set dies de la setmana ens en queden una mitjana de 5 hores al dia per: relacionar-nos, sociabilitzar-nos i ser feliç el que dèiem...esdevenir feliç és un repte

Hores

Ahir al programa de Miquel Calçada, sortia un noi que vivia als voltants de Londres en un poblet, allà tenia el laboratori, és químic. Ell va dir la frase clau: -Quan treballes en el que t’agrada no t’has de plantejar res més per a ser feliç, tens la família, la feina i un lloc per viure i a partir d’aquest moment, et deixes portar i gaudeixes de la vida. Gaudeixen treballant, gaudeixen quan pleguen, quan passegen, quan surten a sopar a prendre alguna cosa amb els amics. En canvi els que estem barrats per la feina, tenim menys estones per gaudir, les hem d’aprofitar. La setmana te 168 hores de les quals en treballem 46, en dormim 49 i n’estudiem 10, ens en queden 63 de les que en perdem anant i vinent de la feina 10 ja només ens en queden 53 de les quals menjant en gastem 14 entre esmorzar dinar i sopar, dividides entre els set dies de la setmana ens en queden una mitjana de 5 hores al dia per: relacionar-nos, sociabilitzar-nos i ser feliç el que dèiem...esdevenir feliç és un repte

JO SÓC AIXÍ !!!

No caus bé a tothom, sempre hi ha algú amb qui no congenies. Ens agrada, agradar, a tots ens agrada ser més populars, però arriba un dia que ens plantegem com ser nosaltres mateixos, com ser, prescindint del que pensin, de com actuem i de com treballem, aquest dia és el dia que ens fem grans, a alguns ens passa tard, i patim, i no estem a gust amb la nova faceta, però amb el temps, com que som nosaltres mateixos ens sentim bé, còmodes, som així i ens estimem així! I ho proclamem, JO SÓC AIXÍ!! i acabem pensant.....i aquí no li agradi.....que es foti.

NO M'HI VEIG

No puc creure que la vida, em tindrà tot el temps lluitant per un racó en la convivència, un lloc on sentir-me útil, jo no sóc valenta, no sóc aventurera, necessito seguretat al voltant, la creativitat la puc deixar pel cap de setmana o les vacances, necessito sempre tornar a una rutina controlada, però la incongruència fa que al mateix temps m’indigni ser tant feble, em rebel·lo contra aquesta rutina, les feines ordinàries i les feines assumides, vull poder cridar, cansar-me i riure a gust fins a esgotar-me, vull poder crear i al mateix temps ser capaç d’arribar a casa i sentir-me realitzada. Em sento en mig del ying i el yang, de la lluita per la seguretat i l’aventura, i em fa pensar que tot això ho fa, com diu tothom,...l’edat.

Stig Larsson - Eva Gabrielsson

Eva Gabrielsson, la parella de Stieg Larsson durant onze anys, fins a la seva mort d’infart, ha estat a Madrid per a recollir, en nom d’ell, el V Premi de l’Observatori de la violència de gènere per la seva labor per eradicar del problema.
L’Eva es queixa que, el fet de no haver estat casada amb Stieg, ha fet que perdés tots els drets. El pare d’Stieg, amb el que gairebé no tenia relació, és el que ha fet i desfet amb el seu llegat, fins i tot es va vendre els drets cinematogràfics de Millennium, el súmmum va ser quan li van proposar un intercanvi de la meitat del pis que tenia a mitges la parella, per l’ordinador personal, que era propietat d’ambdós, la meitat del pis de 56m2, va passar en herència al pare i germà d’Stieg.
Quina incongruència, no ja per l’herència econòmica, sinó per la manca de tacte envers la parella del teu fill/germà, que trist que l’ambició pel diner, faci que no es tinguin en compte els mínims valors d’integritat i respecte per la realitat del present i del passat, la realitat d’una parella que sobrevivia en el present i el record d’un passat on la supervivent de la parella ha de lluitar per una posició de respecte dins del nucli familiar

Rutina

El bo de l’estiu... ja ho sabem, el bon temps, la claror, les ganes d’estar a fora, la platja, la manca de rutina... Tot això està molt bé, però un cop arriba la tardor, (a pocs dies per entrar-hi) tots en tenim ganes d’un xic de rutina, l’escola, el fred, les torrades a la vora de foc, l’escudella, els bolets.
La tardor està plena d’ohhhhhs, i de mmmmnnnsss, pel gust per la mantona al sofà, els primers pinetells, les ganes reprimides de fer sopa per sopar. És una sensació que un cop la tenim o un cop la interioritzem ja n’enyorem d’altres, quan som a la tardor enyorem la primavera, o el fred de l’hivern o la bonança de l’estiu.
En fi no estem mai contens, però el plaer dels dies que venen no fa res més que tenir ganes d’encendre la llar de foc i llegir un bon llibre amb la mantona a sobre, sentint la pluja de fons.

Tecnologia

Les noves tecnologies ens estan marcant de molt aprop, ahir va saltar la notícia, que ja podem embarcar a l'aeroport del Prat sense bitllet, només amb el mòbil. No podem dormir-nos, hi ha un món, el tecnològic, que ens diu que hem d'estar al dia, si no a mida que ens anem fent grans no podrem ni anar al lavabo públic sense ajuda d'un adolescent, ara els ordinadors estan a l'ordre del dia, la telefonia mòbil d'última generació ens situa amb GPS al món, ens indica el trànsit, el temps i fins i tot podem cercar informació pel google.
Si ens tanquem, encara que sigui pel desconeixement al que és desconegut, quedarem exclosos del futur, no dic que ens llancem al buit, sinó que no oblidem que sense tots aquest avenços no podrem en un futur, ni llegir el diari, ni llibres, ni reservar restaurant, ni demanar hora al metge, ni anar de vacances amb l'imserso, ni parlar amb la família llunyana, o propera, cada cop més tot es fa via Internet. Hem de renovar-nos o desconnectar-nos.

Cas Millet:no n’hi ha per tant...Iu Forn, no tinc paraules

No entenc com la gent s’ha indignat tant amb això d’en Millet. Perquè, a veure, qui no s’ha apropiat algun cop de 3,3 milions d’euros de l’empresa on treballa? I encara li diré més: qui no s’ha endut uns clips o un paquet de folis a casa? Qui no té en una caixa de seguretat d’una entitat de crèdit 1.831.372 euros en diner negre, eing? I qui no ha fet obres a casa seva per valor d’1.300.000 euros? Escolti que està tot caríssim. Fas cuina i lavabo, tires a terra un envà i de seguida ja et puja això. Jo estic per demanar el nom del paleta perquè ho trobo barat. I qui no s’ha gastat mig milió d’euros en viatges? Miri, aquest estiu mateix vam anar a passar el dia a Salou. Entre benzina, peatges, dinar i una samarreta per la nena a les paradetes del passeig... bé, mig milió no, però 450 ben bé. Ei, i al restaurant vam partir-nos dos primers per a tots quatre i no vam prendre vi.
I qui no s’ha pujat el sou multimilionari de president d’una Fundació semipública sense donar explicacions a ningú? I qui no ha comprat un local per un milió i mig d’euros i al cap de quatre anys no ha intentat vendre’l pel doble a l’entitat semipública que dirigeix, i ha aturat l’operació a l’últim moment perquè la policia trucava a la porta del seu despatx? I qui no justifica la seva actuació dient que ha pagat en negre dietes a una coral infantil, a professors de música i a voluntaris jubilats, o que pagava les comissions als que li aconseguien patrocinadors privats a través d’una societat de la seva propietat? Vaja, és que qui estigui lliure de pecat llanci el primer feix de Bin Ladens. I a qui no li ha passat tot això durant anys sense que ningú se n’adonés de res, sense que ningú descobrís res, sense que cap de les administracions que donaven calés sospitessin res, de res, de res? Res, que som davant d’un crac. Que li donin la Creu de Sant Jordi... ai no, que ja la té.

La crisi enganxa

Resulta que segons un estudi, arrel de la crisi aquest any s’han separat menys parelles.

Això em fa pensar que o bé les parelles no estaven tant malament com semblava o bé no es poden ni veure però segueixen vivint juntes per poder pagar tot el que s’han emmerdat.

Jo em pregunto com deu ser aquesta convivència, tu et fregues els teus plats i jo els meus, la lleixa de dalt de la nevera es meva i el calaix de la fruita es teu, dels nens et cuides tu al matí i jo al vespre, i si ens creuem al passadís, ni em parlis, la teva mare que no torni mentre jo hi sigui i els amics els compartim, els dies parells un i els imparells un altre..per més que hi penso no m’ho puc imaginar, no senyors.

Clar que tal i com estan les coses s’hi ha de posar imaginació als problemes i si el pis no es ven i s’han de pagar un munt de despeses sembla que per ara el millor és fer pinya i aguantar el temporal.
Ànims

Tranquil·litat o Llibertat

Tancar els ulls i poder volar al meu lloc de descans, és una sensació, vaig aprendre a fer-ho en un curset, un lloc de descans que em permet a qualsevol moment del dia, poder fer un "kit-kat" i relaxar-me, només necessito 5 minuts i el benestar és tant ampli que em dona forces per continuar el dia, aquest lloc és ideal, és el meu lloc, de vegades és a la meva cadira del patí, davant les muntanyes amb un llibre a les mans, de vegades és dalt del penya-segat de Dunottar Castle, amb el vent a la cara i la sensació de llibertat, sempre aconsegueixo emocionar-me allà dalt, són els meus llocs preferits, un em dona pau i tranquil·litat i l'altre pau i llibertat, tots dos coincideixen a donar-me pau, i el meu cos tria, segons el dia on vol viatjar, si a la llibertat del nord d'Escòcia o a la tranquil·litat del pati de casa. Sovint tinc la via per a poder carregar piles, és una manera ràpida, econòmica i emocionalment efectiva.....ho hauríeu de provar.

Què ens fa por de la por?

De sobte un dia t’aixeques i tens por, por al primer dia d’escola, por de la gent, de la pluja, dels espais oberts, dels tancats, de parlar en públic, d’anar al cine sols, dels perills , de la feina..

Ens paralitza la respiració i comencem a suar, l’angoixa ens fa pensar en negatiu, el que fins ara ens estava bé de sobte trontolla, ha estat tot d’una que el cos a reaccionat davant petits fets quotidians que fins ara no tenien importància.
Em pregunto què ho fa, què ens passa avui dia.

Si ens parem a pensar, antigament no tenien massa temps ni mirar-se el melic, s’havia de treballar i tirar endavant com fos, la família, la feina, les hipoteques.. com que la majoria no tenien res, res no volien, sobreviure ja era una batalla vençuda, eren altres temps, però no eren millors que ara, no senyors, tant sols eren diferents.

Ens canvien les prioritats, s’ha de tenir un bon cotxe, una bona moto per l’estiu, la barqueta varada a bon port i els nens a l’escola, si pot ser privada ja que la pública està plena d’arreplegats d’altres països, tot plegat un munt de cars propòsits que no et fan feliç, al contrari et fan tenir les pors i les inseguretats de no poder arribar i ser un pelacanyes.

La por no varia d’uns als altres, tots tenim por a perdre el que ens ha costat tant de guanyar o por a no aconseguir els nostres objectius.

Ens fa por perdre i també ens fa por guanyar, per por a tornar-ho a perdre.

Ahir les notícies anaven plenes, s’està investigant una important companyia de telefonia mòbil francesa per una vintena de suïcidis en l’últim any.

Què els ha passat aquests treballadors, de què tenien por, potser els volien acomiadar, potser massa estres, no s’han adaptat als canvis..

És difícil de saber què passa pel cap de cadascú, el que si hem de tenir clar és que tot té solució i que les pors no ens poden guanyar la partida, al cap i a la fi el llop sempre és el que perd la partida.

Ajudes?

Donant voltes i més voltes al tema del llançament de menjar per part dels supermercats. No hi ha res o ningú que ho reguli? Que els obligui d'alguna manera a intentar aprofitar tot aquest desperdici? Hi ha molta gent que passa gana, hi ha moltes famílies que ho han perdut tot, feina, casa. Hi ha d'haver organitzacions disposades a donar menjar als més necessitats, hi deu haver algun programa d'ajuda per part dels Ajuntaments. Si es vol ajudar a la gent necessitada, que no ho facin ajudant-los econòmicament a canvi de res, que els facin treballar. Com? Donant un servei d'ajuda, creant locals d'acollida, regulant el menjar que es llença als supermercats i poder donar-l'ho als més necessitats. Hi ha boscos per netejar, avis dependents que necessiten l'assistència permanent. Quina és l'ajuda de 420€? Ve a se mitja jornada de feina, si en podríem fer de feina!! les dependències d'assistència socials estan saturades, els assistents deuen tenir el cap ple d'idees que no es poden portar a terme per falta de recursos. No tenim recursos o no els volem trobar.

“Al pobre le faltan muchas cosas, al avaro todas” Cicerón

En un article de La Vanguardia, Sílvia Tarragona ens explica un cas que li va passar en el seu programa a RNE “Afectos en la noche”, us emplaço a llegir-lo, teniu l'enlláç al final.

I arrel d'aquest article he fet memòria d'una conversa amb una treballadora del supermercat Mercadona, que no n'esmentaré el nom per no causar-li problemes.

En aquesta crisi que estem travessant, la gent te problemes, en concret la gent passa gana, no som, el ciutadans de peu, els que tenim la clau per a poder solucionar aquest problema tots vivim d'alguna manera aquesta crisi, però hi ha gent, hi ha famílies que ho han perdut tot, la feina, la casa per no poder fer front als pagaments mensuals, els nens que han d'anar al col•legi, amb el que significa econòmicament per una família mitjana aquesta despesa.

La treballadora del Mercadona, em comentava que en aquesta cadena de supermercats, quan falten dos dies per a que caduquin els aliments, ja els retiren dels prestatges, i la mateixa nit els llencen a les escombraries, i no al carrer sinó que els recull un camió directament de dins del supermercat. Ho fan per evitar que la gent vagi a remenar les escombraries, d'aquesta manera, la gent no deixa de comprar a l'establiment, si ho llencin a fora la gent no entraria a comprar. És més si algun treballador és enxampat donant a qualsevol aquest menjar , serà acusat de robatori i acomiadat instantàniament.

Senyors directius del Mercadona, la gent que ha de recórrer a remenar les escombraries, és gent que no te els recursos suficients per a sobreviure, estem parlant del menjar que encara no ha caducat, que hi ha del que ens han ensenyat des de petits, que el menjar no s'ha de llençar, no la van aprendre de petits aquesta lliçó, potser l'ambició i el capitalisme ens fa creure que mai ens trobarem en aquestes situacions, i que res no passi ja que si ens hem de refiar de la bona Fe d'algunes persones no ens en sortirem.

Aprendre a respirar

Aprendre a respirar. És el primer que fem quan sortim de l'úter matern, inspirem profundament i plorem i tornem a inspirar i tornem a plorar, una necessitat sense la qual no podem sobreviure, una inspiració que ens oxigena la sang, el cos i les articulacions, ens dona vida i ales per seguir plorant, normalment no ho tenim en compte, respirem, sense més importància, la conseqüència natural de la necessitat de sobreviure. És quan et manca que t'adones de la importància que té. Normalment el dia a dia, els nervis, l'angoixa i l'estrès eliminen un xic l'oxigen sa i net que ens ajuda a recuperar la normalitat, ens oblidem que la pau interior ve donada per una inspiració relaxant, un ambient tranquil, un tornar a l'úter matern, necessitem tranquil·litzar la ment per normalitzar el nostre estat, el nostre voltant hi té molt a veure, la parella és com el coixí on recuperar la tranquil·litat i la respiració relaxant que en ajuda a renovar l'oxigen, som coixins on reposar el cap per retrobar els orígens de la vida, respirem i renaixem, respirem i plorem però sobretot respirem i sobrevivim.

Cavall Bernat

Un procés d’erosió, capriciós i juganer, ha esculpit damunt d’una massa fracturada de conglomerat el relleu impossible dels Cavalls Bernat.
El Cavall Bernat de Montserrat des del cim a la base, es desploma en 245 vertiginosos metres de paret de conglomerat, mentre que des de la carena, el menor desnivell des d’on intentar l’escalada, s’enlaira encara 60 metres.
El topònim Cavall Bernat, però, no és exclusiu de Montserrat, sinó que es repeteix arreu dels territoris de parla catalana, aplicat sempre a monòlits de roca.
Totes les grans roques tenen forma de cavall? Tots els cavalls s’han de dir Bernat? No, evidentment que no. Per si encara persistia algun dubte sobre el significat del Cavall Bernat, l’illot de les illes Medes situat més a llevant, el punt ideal per veure la sortida de sol al Mediterrani o per capbussar-se en un dels paisatges submarins més vius i prodigiosos, l’illot conegut com el Carall Bernat ens dóna la pista definitiva.
El topònim Cavall Bernat prové de la transformació púdica de l’expressió carall trempat. El carall no és només una interjecció de sorpresa i admiració, o allà on enviar els pesats que fan publicitat per telèfon, sinó també –i aquest ha de ser el seu significat primer— l’òrgan sexual masculí que ara a les escoles en diuen penis. I trempat no es diu només de qui mostra bon humor i tracte fàcil, sinó que significa també en erecció. Ara sí que el topònim encaixa perfectament amb la forma del que descriu!

Els deures

Com és de difícil posar sobre un full els sentiments que t'envolten a diari, sempre intentem passar coll avall tot el que ens diu, la ràdio, els diaris, la televisió, però i la informació que dia a dia processa el nostre cervell? què em fem de tot el que sense saber-ho s'instal•la i colpeja el nostre interior, pensem a afrontar la crisi, a prevenir la grip, a tenir cura al caminar, però no tenim cap protecció del mal que fa contra nosaltres mateixos el nostre entorn o potser fins i tot el nostre jo, ressentiments mal païts, sentiments de culpabilitat que no ens perdonen certes conductes, situacions crítiques que ens fan canviar de vorera o mirar cap a un altre costat, simplement perquè no som prou forts per plantar cara al que no ens agrada. Ser forts de tal manera que puguem ser capaços d'afrontar-nos dia a dia és una feina de creixement interior que no ve en cap manual de conducta, s'ha de afrontar i potenciar dia a dia, una dificultat de la que no en serem mai controladors sinó controlats...ja tenim deures.

La Pèrgola

Si posem un títol al sopar d'ahir seria... "El cant de la gallina", una Olga en tot el seu estat pur em va fer passar la millor estona gairebé de tot l'estiu. El de menys era el sopar (tot i que el gaspatxo estava boníssim), sembla un compliment però quan t'envoltes de gent que no té problemes de hipocresia, ni del fals "quedar bé" et fan sentir còmode, un sopar de companys de feina “de la parella”, francs, tothom coneix les debilitats de l'altre i lluny de voler-les menystenir, les potencia per fer que sigui un tret característic de cadascú, un sopar on l'harmonia hi era present on el riure fàcil no va deixar de tenir gràcia. Sempre és una sort poder compartir i beure de la positivitat de qui t'envolta, noves energies que et transmeten el que l'estiu s'ha endut, i només podent gaudir d'una vetllada a l'aire lliure i d'unes ànimes pures i franques t'adones que la sort no és de qui la busca, és de qui la té.

Lubna Husein, un exemple


Avui he llegit al diari que una periodista sudanesa Lubna Husein, ha esta condemnada a un mes de presó per vestir pantalons. Al Sudan es considera un peça de roba indecent “segons la llei islàmica” i castiga amb 40 fuetades i una multa de 500 lliures sudaneses (uns 150€) a qui la vulneri. Lubna Husein es va negar a pagar la multa i va decidir no apel•lar a la immunitat que li ofereix la seva feina a les Nacions Unides i plantar cara als que li barren la poca llibertat que té com a dona al Sudan, una actitud molt valenta per part d’una dóna que a mamat el que és ser-ho al seu país, ella, que ha vist la forma en que convivim a la resta d’Europa.
Jo, dono gràcies d’haver nascut aquí, estic segura que no tindria la valentia i la força de plantar cara als qui, amb cap impunitat barren les llibertats a les dones que han estat sempre tant oprimides en els països musulmans, la majoria, com que no han viscut res més, creuen que és el que “toca” ser submisa i gairebé invisible, així evites problemes, maltractaments i fuetejades al mig del carrer per servir d’experiència a d’altres dones que tampoc ho tinguin clar.
S’ha de fer costat a les dones valentes que són capaces de plantar cara als qui oprimeixen els drets mínims de respecte a la vida humana, sota una capa d’hipocresia com és la religió que empara els covards i defensa com sempre les injustícies.

Memòria

Com canvien les tornes depenent del lloc on vius. Treballo en un poble costaner i els problemes econòmics no es perceben de la mateixa manera que en un de l’interior, on la immigració és més massiva, on la creació de “guetos” fa que els problemes s’ajuntin fins a límits inimaginables, el xoc cultural es fort, veus misèria, bones intencions, retrets, acusacions, favoritismes, gelosia, però el més trist és que veus oblit, oblit de gent que durant una època va ser immigrant, en la mateixa terra o a l’estranger, tampoc ho van tenir fàcil, molts d’ells van estar en camps de refugiats amb por que els tornessin a la frontera espanyola on els franquistes esperaven o molts d’altres amb la falta de feina que hi havia a la seva comunitat van rebre amb les portes obertes els empresaris que els recollien en camions i els portaven a treballar a les seves fàbriques de les comunitats més "riques", poc a poc aquesta gent va poder reunir la família i ara gaudeixen dels mateixos privilegis que tothom, però van haver de d’adaptar-se. El fet és que són altres temps altres polítiques altres lleis (per a tots iguals), però les persones tenim els mateixos problemes, hauríem de tenir memòria històrica de la que tant se’n parla i potser no generalitzaríem tant. Ni tots som tant bons i tots els altres són tant dolents.

Què ens està passant

Acabo de llegir al diari que les protectores d’animals han rebut el mateix número de gossos abandonats que en tot l’any passat.
Pel que sembla, els amos els abandonen perquè estem en crisi i no els poden mantenir, una nova excusa per poder abandonar al pobre animal.
Per això em pregunto que cony ens està passant, on tenim el sentit de la responsabilitat, del deure, com poden tenir el valor d’abandonar-los quan ells ens ho donen tot, a canvi de res.
Us heu parat a pensar mai, quin preu hauríeu de pagar per tenir algú al vostre costat que us fos fidel, us donés tot l’amor, que amb un xiulet fos al vostre costat a qualsevol moment o hora i amb uns ulls riallers, que entengués els vostres canvis d’humor i sigués allà, als vostres peus disposat a fer el que calgui per nosaltres, ells, senyors meus fan tot això i molt més a canvi d’una manyaga, de dos minuts de la vostra atenció i a canvi de res, la seva responsabilitat i deure cap a nosaltres és el tot per ells, i la vostra on és ?
Aviat amb l’excusa de la “crisi” ens menjarem l’avi amb patates per no haver de pagar la residència.

Article Iu Forn a l'Avui

I per dir què, el de sempre? Que la seva tronada justificació que assassinen per unes idees és una total i absoluta mentida i que realment ho fan perquè són una màfia que viu del crim i l’extorsió? Per dir que són tan covards que assassinen a distància, no fos cas que la sang els esquitxés la caputxa... bé, o la txapela que s’hi col·loquen al damunt? Que són un anacronisme mundial, que són part del passat i que no tenen cap altre futur polític que acabar traficant a les discoteques dels polígons industrials amb pastilles adulterades? Que l’únic que aconseguiran després d’un assassinat és un altre assassinat? Que ara mateix són el gran fre perquè al sud d’Europa ningú que ho volgués pogués exercir el dret a l’autodeterminació?
Doncs sí, per dir el de sempre. Les mateixes obvietats de sempre, expressades amb la mateixa ràbia de sempre i que no serveixen per a res, com sempre... però que de tant en tant cal recordar per no oblidar mai que aquí sí que hi ha bons i dolents i que ells sempre, sempre seran els dolents.

Havanera

T'agradava l'havanera,
el cremat i el bon vi,
el vaivé de la barca,
t'acaronava el camí.

Quin somriure encisador,
tenia el teu mirar,
quan la mar et gronxava,
i et feia planer el caminar.

A la costa ara reposes,
per on mil cop t'hi vas capbussar,
el dofí t'acompanya,
en el teu dolç descansar.

Mil jurioles et vigilen
que n'és de bonic recordar
les oriçades a la costa
i les havaneres sonant.

La Carmeta al costat,
espera aquells calamars,
que agafats amb la potera
els feies tot cantant.

T'agradava l'havanera,
el cremat i el bon vi,
el vaivé de la barca
t'acaronava el camí.

El que Vull

No vull gent per omplir instants buits
no vull mentides de somriures complaguts
no necessito els afalacs de compromís
no demano obligacions per complir
vull omplir la vida amb gentilesa
amb vida sola, amb realitats
amb xerrades plenes de sentiments
amb mirades de cara
amb abraçades sinceres sense retrets
26 juny 2009

Resistir

Resistir en un món on no coneixem els límits de conviure, on no respectem les persones les lleis i sobretot l'espai on tots necessitem viure, la vida ens fa ser cada cop mes durs en aspectes que no creiem mai poder endurir-nos, vivim vides complicades que a cada minut es compliquen mes sense poder anar a formar-nos la durícia, on els mestres son els cops on les aules son els carrers i els jutges,les arrugues, som i som sempre els mateixos amb forces que cada cop surten mes i de mes endins d'on no val la pena cridar, no cal fer res, el cos es intel·ligent i sap curar les ferides que encara que invisibles, són ferides. Viurem anys, dècades i fins i tot morirem, no sabem com viurem ni tampoc com morirem, i hem d'aprendre a viure dignament que de vegades la pujada és forta i els rocs grossos, el camí costa de fer i has d'anar ben calçat que pel fet d'haver arribat al cim no seràs mes fort ans el contrari, hauràs gastat totes les forces que tenies al començar la pujada.
25 juliol 2004

Per la Pau

Aquest món on el sofriment es constant, el nerviosisme es el centre d'atracció,on som com autòmats que ens mouen com volen, el més trist es que nosaltres no som prou capaços de mirar-ho tot des de una altre perspectiva, seguim essent aquells xais que fan amb nosaltres el que volen i juguen amb sentiments i la vida de molta gent.
Les regles del joc s'estan trencant i els que encara somniem amb la vida perfecte, amb amor, confiança i desinterès, semblem aquells vells poetes que ens feien frisar amb histories fantàstiques, d'amors eterns i amistats netes, no sabem com treure'ns aquesta vena dels ulls, ens fa pànic de veure qui sap què, i no tenir prou valor per afrontar-ho, som un grapat de rebels d'una causa que s'ens ha escapat de les mans.
14/09/95

Despertar

El despertar sense paraules,
una mirada sense intenció,
un recull de lletres,
que omplen l'interior,

Un neguit en el temps,
una pressió en el pit,
el cor que no para
en el seu espit.

Dolços petons d'amor,
llargues mirades d'alegria,
un somriure que esborra,
tota la melangia.

Tocar-te amb tendresa,
fer-te feliç amb amor,
i no posar en dubte,
que ja tens tot el meu cor.

11/03/94

Un sol Sentiment

Damunt d'aquesta terra incerta i desvalguda
un sol sentiment m'oprimeix el cor.

Mirant al voltant, tot veient com
la natura fa sortir el sol, que amb
un somriure li diu a la rosada que
es despedeixi del prat....
Llavors un sol sentiment m'oprimeix el cor.

Un sentiment que davalla muntanyes
tot volant per damunt dels rius,
trepitjant els prats d'herba verda
i de flors de tots colors....
Llavors un sol sentiment m'oprimeix el cor.

Felicitat, felicitat de saber-me convidat a
aquest festival de meravelles, on
els animals, viuen, salten, s'aparellen i
gaudeixen d'aquesta llibertat que la natura
només per ells ha creat.

Llavors un sol sentiment m'oprimeix el cor.

17/09/93

Per tu Avi

Si el despertar es un dubte
si la vida sembla no tenir sentit
no caiguis solament camina
per allà on et porti la vida
doncs ens falten gent com tu
que ens demostri allò dur
es pot estovar sense mida.

7/2/92

Què és?

Es ràbia el que sento?
Tinc ganes d'explicar, però ningú vol escoltar.
Vull plorar però ningú es vol deixar mullar l'espatlla.
Vull xisclar de ràbia, però ningú es vol quedar sord.
Vull marxar, però no tinc valor.
Vull abraçar, però a ningú en concret.
Es ràbia el que sento, tristor, amargor?
Vull deixar-me estimar.

26/12/89