Tothom hi és benvingut, si voleu deixar-nos les vostres reflexions envieu-les a: butisam@gmail.com

Lluís Llach: La veu com a tacte, - Albert Nualart

Diari ARA 14/08/2011

Al principi li fumien empenta perquè sortís a escena. I encara ara, quan s'escolta i es veu, sent la incomoditat d'imposar una presència que exposa replecs que el pudor taparia.

Ser centre d'atenció d'una massa té alguna cosa de tortura per a algú nascut per a la tertúlia lenta d'un cafè de poble on les paraules es masteguen.

Fent consonants de les vocals i vocals de les consonants vol convertir la veu en tacte per arribar on la mà no gosa. Al seu univers amors i ideals tenen la potència del somni per realitzar. No li fa res que els altres vagin més lluny, perquè sap que anar-hi tenyeix de prosa el que només és poesia com a Itaca.

En alguns patis d'escola s'enriurien de com parla. Venim d'una cultura que no tolera que els homes siguin tendres. Però ell n'ha fet un ofici que fa que a molts mascles, quan ningú els veu, se'ls humitegin els ulls sentint-lo.

Li agrada deixar frases inacabades i fer pauses en què no saps si s'ha quedat en blanc o l'ennuega l'emoció. Tendeix a arrossegar el discurs i arriba a dir el que vol acumulant matisos.

Té un català que percaça, tranuita i s'obsedeix, que xuca pa en escorrialles de llengua tan verges de metròpoli com xopes de Verges i versos de Martí i Pol. Però si convé es deixa anar amb un què va i un gilipolles .

Ell mateix diu bromejant que és com una iaia, però el mateix que a ell el feminitza ens ha fet a tots una mica menys bàrbars.

PxCatalunya

Avui he vist un vídeo electoral de PxCatalunya, on s’hi pot veure el caire xenòfob del partit. On hem arribat? o pitjor encara, on arribarem? El tema és saber qui som i d’on som.
La resposta a la primera pregunta és: som persones, som éssers que hem tingut la sort de néixer en aquesta part del planeta i això sembla que a algú li dona peu per a sentir-se amo d’un tall de terra anomenat Catalunya, una Catalunya orgullosa de ser com és, una Catalunya sempre trepitjada i sempre maltractada, però del que no hem dubtat mai, és i serà de la nostra capacitat de solidaritat i respecte cap al desfavorit i del necessitat.

Per la segona tinc més tralla: Nosaltres NO hem tingut la desgràcia d’haver de marxar del país (algun dels nostres avis, si) jugant-nos la vida per travessar un mar en una pastera per arribar a un país on d’entrada els rep la guàrdia civil i de sortida, si els permeten quedar-se, els rep gent que lluny de demanar als nostres governants que creïn lleis per adaptar-les a les necessitats de tothom, els foten la culpa a d’estar morint-se de gana al seu país.

Qui som per creure’ns millor que ells? Que potser som rossos alts i aris? Que ens creiem petits adolfs per obligar a gent a tornar al seu país i condemnar-los a morir de gana i de malalties que aquí curem amb una pastilla?

Respecte, és la norma que hauria de primar per sobre de tot i de tothom. Està clar que són ambdues parts les que han de demostrar aquest respecte, però el que no podem fer mai, es generalitzar, no s’ha de creure que tothom ni tots som iguals.

Hi ha el risc de caure en el classisme, no ens importa que determinats personatges no s’integrin ni parlin català, mentre facin gols en nom del catalanisme ja ens va bé. O bé que tinguin prous diners per gastar-los a casa sempre tindran la porta oberta, sense fixar-nos que les seves dones (en plural) porten el vel o el nicab, això ens demostra que no ens importa quin sigui el seu país d’origen sempre i quan tingui la cartera plena.

Qui no és o forma part d’una família immigrant, de dins o de fora del territori? On es posen les fronteres? Qui diu que Espanya s’acaba als Pirineus i comença a Ceuta i Melilla? Que potser no som ciutadans del món? Qui ens dona permís per creure el que ens pertany?
Ens pertany la cultura, la llengua, la forma de ser, la de perdre i la de guanyar, hem de ser forts per demanar als governants mundials que modifiquin les lleis, perquè no permetin que gent es mori de gana al tercer món, mentre els països rics, s’omplen les butxaques, amb diners guanyats a canvi del sofriment d’aquests pobles que no poden subsistir per manca de recursos.

Aquesta és la resposta del cap on anirem. Em fa por pensar que podem creure’ns millor que molta gent, només pel fet que estem uns kilòmetres més amunt que ells. Qui diu que dins d’alguns anys no estarem igual nosaltres ates l’egoisme del món, del nostre món?

Miserachs al Macba/Tantes dones mortes


Miserachs al Macba Esperaré el 2013 amb candeletes. Tinc ganes que el Macba comenci la millor exposició que s'hagi fet mai sobre Xavier Miserachs, un dels grans fotògrafs europeus de la segona meitat del segle XX i que va morir ja fa dotze anys. La mostra serà possible després que les filles i hereves del fotògraf hagin cedit, durant 25 anys renovables, els 60.000 negatius, les 20.000 diapositives i els 2.500 contactes del seu pare a un dels pocs museus de Barcelona on les exposicions són millors que la botiga.
Arena i Mar Miserachs, les filles, amb una sensibilitat que ja denota el seu nom, no han volgut enriquir-se amb el llegat fotogràfic del seu pare, que hi tindrien tot el dret. Han buscat qui podia estudiar millor l'obra conjunta de Miserachs sense la dèria parcel·ladora dels nostres temps, han cregut que l'obra del seu pare és art contemporani i, finalment, han triat que sigui el Macba qui pugui classificar, conservar i difondre tot aquest tresor fotogràfic. La titularitat dels drets d'autor de Miserachs continuarà, això sí, en mans de les seves hereves. Tal com ens hem encarregat de subratllar i emfasitzar tots els mitjans (perquè els fills de Centelles ho entenguin com una botifarra) no hi ha cap mena de transacció econòmica en aquest acord entre la família i el museu. I això, aquí, es valora molt. I s'agraeix. És com si, de cop i volta, el fotògraf fos més nostre. I fins i tot les seves instantànies encara ens agraden més. De tant en tant, una bona notícia també és noticia. La història dels nostres pares és a les seves fotografies i aquest patrimoni valuós, de primera magnitud, ara sí que s'ha sabut valorar des de les nostres institucions. Xavier Miserachs es va passar cinquanta anys retratant Barcelona, la Costa Brava i una època en blanc i negre. Ara les seves filles hi han sabut donar color.
Tantes dones mortesB i bi Aixa, afganesa, 18 anys. Portada de la revista Time després que el règim talibà li amputés el nas i les orelles per haver fugit d'un marit que l'apallissava cada dia. Aquesta imatge, que acaba de rebre el World Press Photo 2010, té la virtut d'alertar-nos d'una xacra de primer ordre. Però també té el perill de fer-nos pensar que les tortures i els càstigs medievals passen a moltes hores d'avió de casa nostra. I no és això. Aquest masclisme que fa plorar, aquest sotmetiment indigne de la dona, encara, al segle XXI, el trobem arreu. El trobem a la Itàlia d'un Berlusconi que en fa bandera, en l'assassinat de Reus aquesta setmana, en les romaneses extorquides a les carreteres de l'Empordà o en la Viena més selecta, amb una Natascha Kampusch que relata ara totes les atrocitats d'un monstre que la va tenir reclosa durant més de 3.000 dies.
En nom de la religió, encara avui -i no sembla que vagi per curt- es mutilen les llibertats de les dones de mig món. El vel no és només físic, és mental. Són persones tan espantades que fins i tot defensen l'estatus actual i n'acaben donant les gràcies al seu déu. L'ablació de clítoris, la defenestració del plaer sexual, és encara estesa, practicada i respectada a massa punts del mapa.
El gener de 2009, quan Barack Obama va arribar a la Casa Blanca, la cantarella dels mitjans repetia que només 150 anys després de l'abolició de l'esclavitud, els EUA tenien un president negre. El racisme ha estat molt més assenyalat, mal vist i perseguit que el maltractament a la dona. El 50% de la població continua sotmetent l'altre 50%. És la vergonya mundial. I no n'hi ha prou que l'anomenat Primer Món s'ompli la boca amb la paraula igualtat, que sovint és, tan sols, màrqueting polític. No n'hi ha prou, tampoc, que un cop l'any ens esgarrifem davant d'una fotografia premiada que hem de mirar de reüll.