Avui dues notícies del diari em fan reflexionar..

Per una banda el govern proposa retardar l’edat de jubilació fins als 67, l’altre notícia que m’ha cridat l’atenció és que al any 2008 el nom més posat als nens al Baix Empordà va ser Mohamed.
Ahir sentia per la ràdio que d’aquí 30 anys el 52% de la població haurà de mantenir el 48% restant que ja serem avis.
Ara reflexiono i penso, realment tenim un problema de immigració o potser seran els que ens hauran de mantenir demà ?
Hauríem de mirar més enllà del nostre melic i veure que hi tenim al davant, als costats, al nostre voltant.
Fa molts anys quant jo era petita sentia a la gent gran que deia “aquest cony de castellans que venen a treure’ns la feina i els que fan de paletes, els hauries de veure, cada dia se’n duen uns quants rajols darrera la "mobilette" i poc a poc s’estan fent una casa... la mare que els va p...”
Aquestes paraules ressonen al meu cap, ara ja no són el cony de castellans, ara són, els moros, els negres...
Ara resulta que Mohamed és el nom més utilitzat per les nostres terres, té gracia la cosa, no creieu ? Pel que sembla aquesta setmana va fer 9 mesos de la gran golejada del Barça i hi ha hagut una allau de parts, quin nom deuen haver posat aquests nous pares, potser es diran Josep (Guardiola), Leo (Messi), ves a saber..
Per part meva, no patiu, no en tinc de manies, i quan sigui vella tant em farà si la pensió me la paga en Jordi, en Joan o en Mustafà, però també vull anar a Marbella una setmana o a un Balneari a fer una cura d’aigües, que bona falta em farà.
Salut.

Maleïda Actualitat

Avui llegeixo al diari dues notícies totalment diferents. Una és la de un nen de set anys amb una malaltia degenerativa que s'anomena atròfia muscular espinal, la pateixen 1 de cada 10.000 nounats, és genètica, els pares porten el gen però és necessari que estigui en els dos cromosomes de la persona i ell en José Miguel ha heretat els dos gens un de cada pare, no afecta a l'intel·lecte, per tant José Miguel entén perfectament el que li està passant. Per a la seva malaltia A Espanya la "Fundación Genoma" ha donat 2,5 milions d'euros per a poder estudiar la malaltia durant 3 anys, ara al 2010 els diners s'acaben i deixaran d'estudiar la malaltia i per tant l'esperança del José Miguel queda troncada i frenada a una possible millora, ja no cura (que segons sembla no te) si no alguna cosa a què agafar-te quan saps que tot anirà de baixa fins a la desaparició.

L'altra notícia és que el jutge del cas "Gurtel" investiga sis anys de viatges privats de alts càrrecs polítics del PP, o bé podem també parlar de el "Cas Millet" o de centenars d'abusos de poder de persones que no han pensat en cap moment en el que realment és important a la vida, els que creuen que la seva carrera política o benestant supera de lluny les lluites en les que les persones de carrer han de sobrepassar per a si soles sense ajuda de cap classe, ans al contrari. Al José Miguel per exemple, les consultes fisioterapeutes, un cop han diagnosticat que la malaltia és crònica, deixen de subvencionar-les o la cadira de rodes que necessita que val 6.000€. Una família que ha hagut d'adaptar la seva rutina a poder garantir un mínim de qualitat de vida al seu fill, no hauria de poder accedir a una qualitat que d'altres tenen només perquè abusen de la confiança que un país ha dipositat al seu partit o al seu càrrec? Com i d'on han de treure les forces per seguir endavant amb quina cara han de llegir notícies com aquestes d'avui? Els accessos sempre estan al costat dels més afavorits en la cursa de la vida.

Mester d'amor - Joan Salvat-Papasseit

Si en saps el plaer no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

més com vianant a la font regalada.

Deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el vidre el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.