Què ens està passant?

Sembla que en comptes d'anar endavant fem passos enrere, el Jutge Garzón (que ens pot agrada més o menys) està fent tot el que se li demana a un jutge, que investigui. Els casos de les fosses comunes, els crims del franquisme, les escoltes il•legals, d'una banda, de l'altra, els símbols franquistes "amagats", els judicis de Presidents declarats nuls. El que demano des de la meva postura civil, és que s'actui i si els descarats i els vividors apoltronats en cadires de poder estan tant blindats que fins i tot un jutge no pot escoltar-los en converses de dubtosa legalitat, on anem a parar?
Com ens podem assegurar que les coses s'estan fent bé?
Un Jutge ho és per mèrits i per elecció, com podem acusar-lo de prevaricació? qui se'n beneficia? de ben lluny que nosaltres no. Jo demano a un Jutge que jutgi, a un Polític que parlamenti i a un policia que faci la seva feina. El, tot s'hi val, no porta enlloc, però si per mitjà d'escoltes podem processar els llestos que viuen de nosaltres, perquè no! Si parlant amb terroristes podem arribar a la Pau, perquè no! Si vigilant delinqüents podem tenir cura dels nostres, Perquè no! Si tenim les mans netes, no hem de patir, o de que tenim por?

Ramón Rovira, Ens entén!!

Girona rai! Quina collonada!
“Pobre México, tan lejos de Dios y tan cerca de los Estados Unidos”, s’ exclamen els mexicans quan resumeixen la dissort del seu país. Girona, la pobra Girona aquests dies de tempesta i fúria, també s’ ha sentit molt lluny de les divinitats i massa a prop del centralisme barceloní. Desgracies que s’expressaven en les inacabables nits a les fosques, amb milers de persones mortes de fred arraulides entorn de la llar de foc o dels brasers despenjats de les golfes. Era la ironia de veure les terres més pròsperes de la nació derrotades per la incompetència d’un grapat.

Receptacle d’estiuejants, domingueros i turistes en general, Girona es la terra del tu rai! Quan els volien tocar l’Ebre, els del sud protestaven com un sol home. Mentrestant, els gironins passaven set perquè l’aigua del Ter durant dècades ha abastat Barcelona. Quan el TGV connecta Lleida, Tarragona i Barcelona, a Girona encara es viatja amb Rodalies de l’edat de pedra i la connexió internacional es un projecte. O mentre la N-II ja s’ha desdoblat gairebé arreu, a la Selva, al Gironès i a l’ Empordà es una versió local de la ruta de l’infern. Amb aquests precedents no seria estrany que les torres d’alta tensió fossin de mantega, vist com es van agenollar davant l’atac de la neu. Però no cal preocupar-se, perquè Girona és el paradís on no passa mai res, els gironins no aixequen la veu, no es queixen... ja se sap, Girona rai!

El manifest anguniós dels alcaldes que demanaven respecte i dignitat per als seus pobres maltractats es pot convertir en un espetec pirotècnic. Tal com va passar en les nevades anteriors, on també es van doblegar torres i els gironins van ser reduïts a la condició de ciutadans de tercera. En aquesta com en altres desgràcies, després de la santa indignació i algun mecasum seu!, tot va continuar igual esperant el pròxim terrabastall.
Ara queda clar: més enllà de la Tordera és territori cherokee on les maneres florentines se les passen pel clatell. Per tant, si Girona torna al segle XIX, la culpa serà dels responsables i institucions gironines adormides mentre els amanyaguen el llom. Girona rai! Quina collonada!

Sadisme igual a Poder

No em posaré a defensar la vida dels toros, els que em coneixeu ja sabeu el que penso. El que no puc entendre i sí que prohibiria, seria que gent com la Senyora Esperanza Aguirre pugui dir amb tota impunitat coses com les que últimament estem sentint, ha parlat d'Orson Welles, Goya, Picasso, Garcia Lorca i Hemingway, tots fantàstics i indiscutiblement cultes, quan ells escribien o pintaven les places eren plenes, "las corridas" estaven de moda i el patiment dels toros era el de menys. Mai he defensat les “corridas”, com mai podria defensar el circ romà, que també era considerat una festa i gràcies al que sigui va deixar de fer-se. El patiment, sigui qui sigui qui pateixi s'hauria d'abolir. Ja prou dura és la vida, com per divertir-nos veien com un ésser viu sofreix. Podríem anomenar sàdics o masoquistes a persones que gaudeixen amb el sofriment d’altri i en canvi els tenim governant una comunitat.