Valents o covards

Avui m'han dit que un altre persona jove s'ha suïcidat, tinc 43 anys i per desgracia al llarg de la meva vida he conegut a massa gent que per un motiu o un altre han decidit de fer-ho. Sempre em sobte i m'espanta, em fa por pensar, com es pot estar tant malament que al final prenguin aquesta dracera a la vida, són valents o covards, o ho som nosaltres de valents o covards..tant se val, el mal ja està fet
Pels que quedem aquí ens queda una cara de sorpresa, pena i de interrogants que ja no tenen resposta, s'ens glaça la sang i per uns instants ni fem l'acte inconscient de respirar, quedem morts.

Que ens està passant, som uns pobres ignorants que ens afoguem en un got d'aigua, tenim por a perdre el que tenim, por a que ningú ens estimi, a la solitud, al fracàs, som covards per tenir pors o som valents per mirar d'afrontar-les dia a dia..qui ho sap, el mal ja està fet.

Ningú es responsable dels actes dels altres, no hi ha culpables, no hi ha respostes, tant sols la buidor dels cors i el silenci de les ànimes..qui ho sap, el mal ja està fet.

La força de l'Esperança

L'esperança és el sentiment d'optimisme cap al futur fundat en la fe o la creença ferma que un esdeveniment es pot produir.
També es com s’anomena la filla acabada de néixer d’un dels miners atrapats a Xile, l’esperança, diuen, és la última cosa que es perd, és l’únic ferro roent que tenen aquestes famílies per agafar-s’hi, després de 41 dies a 700 metres. La distancia cada dia s’escurça un xic però la força per superar moments tant durs com la soledat i la angoixa de no poder veure la llum, ha de ser asfixiant, com l’oxigen espès, que es deu respirar allà baix. L’esperança però, la tenen lluny i saben que s’hauran d’esperar temps abans no puguin abraçar la dona, els fills i sobretot la vida.

D’això en diuen experiència

Des de que m’he fet gran, sempre he necessitat l’aprovació dels pares, no el permís, però si l’aprovació, si han reprovat el que he fet, sempre ho he reflexionat més, després he acabat fent-ho o no, depenent de la meva realitat o necessitat, i m’he equivocat però també l’he encertat, i d’això en diuen experiència.
La realitat del temps fa que al final necessitis ajudar als qui t’han ajudat, als teus puntals de referència a la vida.
És dur guiar sense que es noti, dir sense ferir i fer sentir la teva veu sense perdre el respecte.
Sempre he dit que el respecte és el valor base a la vida, no hi ha res sense respecte i com educar a qui m’han educat sense semblar que perds el respecte? Els fereixo sense intenció, sense voler, sense saber, ells em veuen segura valenta i amb poder per decidir per ells. Ells tenen por, incomprensió i debilitat, estan cansats de lluitar i ara que ho han de fer per a ells mateixos els hi falta força, l’empenta amb la que movien el món, estan cansats, exhausts. I jo que també sento por, inseguretat, ara és quan toca prendre decisions pels qui sempre m’ha guiat a l’hora de prendre-les.

Avui a Catalunya Ràdio fan una consulta sobre què ens sembla la feina d’Esquerra Republicana de Catalunya...

Què en pensem d’un partit que ara torna a parlar d’independentisme? ara diu que són la única formació política seriosa sobre el tema de la independència.... (silenci incòmode) ERC ha estat per a mi, durant molts i molts anys el partit en el qual m’hi sentia reflectida, l’únic partit que parlava clar, l’únic partit que hi era quan feia falta, l’únic partit poc important i per tant poc necessari per ser decisiu: Però les coses van canviar i la gent els va començar a votar en massa, fins fer-los decisius, necessaris, ells tenien la clau....la maleïda clau, que ha fet que una força amb empenta i legítima es tornés ambiciosa, prepotent i malcarada, hem fet política, hem fet carrera però no hem fet poble.
Em sento decebuda, perduda i desconfiada, no crec en el seu discurs polític, no crec en ells i per tant no crec en una idea comuna de independència: Qui lluitarà per nosaltres? Només ho faran altre cop si tornen al seu discurs primitiu, humil i senzill, però sobretot escoltant al poble. Volem una Catalunya Republicana d’Esquerres i sobretot lliure!!!