Tres segons

Tres segons i tot s'acabat.

Al llarg de la nostre infantesa i molt mes enllà ens passem la vida reben lliçons, que no facis, no corris, no mengis, no beguis, sigues bo, tingues seny..

La nit de la berbena de Sant Joan un grup de joves no va fer cas a res del que els hi havien ensenyat, van tenir massa pressa per arribar un minut abans que els altres a la platja de Castelldefels i en tres segons van desaparèixer, un tren a tota velocitat es va endur un munt de vida i il·lusions i reptes que mai mes podran aconseguir. Val la pena arribar un minut abans? Realment no, la vida ens fa corre i tenim la pressa enganxada al cul, no podem quedar enrere ni molt menys ser els últims, hem de corre, quina merda.

Ahir amb aquesta noticia a tot hora en el meu cap, sento que un familiar també va travessar les vies, l'altre dia al mig de Passeig de Gràcia i el pitjor és que deia, que com podia ser que aquesta colla de Castelldefels que han mort, hagin estat tant tontos de no mirar si venia el tren, és increïble com veiem la merda dels altres i som incapaços de veure que fem el mateix, que ho fa ? El ser humà no és tant perfecte com sembla o ens pensem que som millors que els altres?, deu ser això últim segur, creiem que estem per sobre de tot i de tothom i ja veus, en tres segons ja no hi ets.

A cops aprenem que no val la pena corre, tinguem en compte que nosaltres encara som a temps de baixar la marxa i gaudir del viatge i el paisatge d'aquesta vida .

Naixem i ningú no ens demana el parer.

Som éssers que sobrevivim on ens toca, fem el que toca per no tenir problemes, és més, fem el que toca i el que ens diuen que toca. Tot això fins un dia que comencem a plantejar-nos seriosament si el que pensen per nosaltres, ens agrada, o si és el que nosaltres faríem. Aquí és quan comença la disbauxa, els problemes i les revolucions internes i externes.

Parlem de les internes, D'on venim? D'on som? Com hem acabat així? Som feliços? Volem continuat essent així?

Aquest munt de preguntes s'apilonen en el nostre cervell sense tenir res més en què pensar. Ens ofusquem i res no té tanta prioritat com la foscor, la repressió i sobretot la humiliació de sentir-nos engabiats i presoners a casa nostra.

Com trobar la píndola que farà que els altres confiïn en nosaltres, que ens deixin volar, que ens obrin les portes al món que tothom tard o d'hora ha d'afrontar. Algú em va dir ahir, que quan naixem, naixem lliures, lliures de pensament i lliures de fets. Ens lliguen per protegir-nos i per salvar-nos del mal, sense adonar-se que el que estan fent, és abocar-nos'hi, precipitar-nos'hi amb la pressa de l'alliberament, sense ser conscients, que la pressa no és bona, la pressa ho precipita tot, els errors i els problemes.

"Viu i deixa viure", és la frase que sempre ha de acompanyar-nos en el nostre recorregut cap a Ítaca.

---fragment------

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.