Som éssers que sobrevivim on ens toca, fem el que toca per no tenir problemes, és més, fem el que toca i el que ens diuen que toca. Tot això fins un dia que comencem a plantejar-nos seriosament si el que pensen per nosaltres, ens agrada, o si és el que nosaltres faríem. Aquí és quan comença la disbauxa, els problemes i les revolucions internes i externes.
Parlem de les internes, D'on venim? D'on som? Com hem acabat així? Som feliços? Volem continuat essent així?
Aquest munt de preguntes s'apilonen en el nostre cervell sense tenir res més en què pensar. Ens ofusquem i res no té tanta prioritat com la foscor, la repressió i sobretot la humiliació de sentir-nos engabiats i presoners a casa nostra.
Com trobar la píndola que farà que els altres confiïn en nosaltres, que ens deixin volar, que ens obrin les portes al món que tothom tard o d'hora ha d'afrontar. Algú em va dir ahir, que quan naixem, naixem lliures, lliures de pensament i lliures de fets. Ens lliguen per protegir-nos i per salvar-nos del mal, sense adonar-se que el que estan fent, és abocar-nos'hi, precipitar-nos'hi amb la pressa de l'alliberament, sense ser conscients, que la pressa no és bona, la pressa ho precipita tot, els errors i els problemes.
"Viu i deixa viure", és la frase que sempre ha de acompanyar-nos en el nostre recorregut cap a Ítaca.
---fragment------
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada