Valents o covards

Avui m'han dit que un altre persona jove s'ha suïcidat, tinc 43 anys i per desgracia al llarg de la meva vida he conegut a massa gent que per un motiu o un altre han decidit de fer-ho. Sempre em sobte i m'espanta, em fa por pensar, com es pot estar tant malament que al final prenguin aquesta dracera a la vida, són valents o covards, o ho som nosaltres de valents o covards..tant se val, el mal ja està fet
Pels que quedem aquí ens queda una cara de sorpresa, pena i de interrogants que ja no tenen resposta, s'ens glaça la sang i per uns instants ni fem l'acte inconscient de respirar, quedem morts.

Que ens està passant, som uns pobres ignorants que ens afoguem en un got d'aigua, tenim por a perdre el que tenim, por a que ningú ens estimi, a la solitud, al fracàs, som covards per tenir pors o som valents per mirar d'afrontar-les dia a dia..qui ho sap, el mal ja està fet.

Ningú es responsable dels actes dels altres, no hi ha culpables, no hi ha respostes, tant sols la buidor dels cors i el silenci de les ànimes..qui ho sap, el mal ja està fet.

La força de l'Esperança

L'esperança és el sentiment d'optimisme cap al futur fundat en la fe o la creença ferma que un esdeveniment es pot produir.
També es com s’anomena la filla acabada de néixer d’un dels miners atrapats a Xile, l’esperança, diuen, és la última cosa que es perd, és l’únic ferro roent que tenen aquestes famílies per agafar-s’hi, després de 41 dies a 700 metres. La distancia cada dia s’escurça un xic però la força per superar moments tant durs com la soledat i la angoixa de no poder veure la llum, ha de ser asfixiant, com l’oxigen espès, que es deu respirar allà baix. L’esperança però, la tenen lluny i saben que s’hauran d’esperar temps abans no puguin abraçar la dona, els fills i sobretot la vida.

D’això en diuen experiència

Des de que m’he fet gran, sempre he necessitat l’aprovació dels pares, no el permís, però si l’aprovació, si han reprovat el que he fet, sempre ho he reflexionat més, després he acabat fent-ho o no, depenent de la meva realitat o necessitat, i m’he equivocat però també l’he encertat, i d’això en diuen experiència.
La realitat del temps fa que al final necessitis ajudar als qui t’han ajudat, als teus puntals de referència a la vida.
És dur guiar sense que es noti, dir sense ferir i fer sentir la teva veu sense perdre el respecte.
Sempre he dit que el respecte és el valor base a la vida, no hi ha res sense respecte i com educar a qui m’han educat sense semblar que perds el respecte? Els fereixo sense intenció, sense voler, sense saber, ells em veuen segura valenta i amb poder per decidir per ells. Ells tenen por, incomprensió i debilitat, estan cansats de lluitar i ara que ho han de fer per a ells mateixos els hi falta força, l’empenta amb la que movien el món, estan cansats, exhausts. I jo que també sento por, inseguretat, ara és quan toca prendre decisions pels qui sempre m’ha guiat a l’hora de prendre-les.

Avui a Catalunya Ràdio fan una consulta sobre què ens sembla la feina d’Esquerra Republicana de Catalunya...

Què en pensem d’un partit que ara torna a parlar d’independentisme? ara diu que són la única formació política seriosa sobre el tema de la independència.... (silenci incòmode) ERC ha estat per a mi, durant molts i molts anys el partit en el qual m’hi sentia reflectida, l’únic partit que parlava clar, l’únic partit que hi era quan feia falta, l’únic partit poc important i per tant poc necessari per ser decisiu: Però les coses van canviar i la gent els va començar a votar en massa, fins fer-los decisius, necessaris, ells tenien la clau....la maleïda clau, que ha fet que una força amb empenta i legítima es tornés ambiciosa, prepotent i malcarada, hem fet política, hem fet carrera però no hem fet poble.
Em sento decebuda, perduda i desconfiada, no crec en el seu discurs polític, no crec en ells i per tant no crec en una idea comuna de independència: Qui lluitarà per nosaltres? Només ho faran altre cop si tornen al seu discurs primitiu, humil i senzill, però sobretot escoltant al poble. Volem una Catalunya Republicana d’Esquerres i sobretot lliure!!!

Artícle de Francesc-Marc Alvaro "La Vanguardia"

Negociaries amb terroristes? Amb rigor, la pregunta és incontestable per a vostè, amic lector i per a mi. A menys que vostè sigui el president del Govern o un ministre. Perquè ni vostè ni jo ens movem en l'estret congost de la responsabilitat política, tràgica per definició (escollir entre dos mals), segons Isaiah Berlin. I d'aquí passem al problema de "les mans brutes", per fer servir paraules de Sartre, autor de lectura obligada malgrat les seves complicitats totalitàries. Un personatge de la seva obra "Las manos sucias", el líder comunista Hoerderer, declara: "Tinc les mans brutes fins els colzes. Les he enfonsat a la brutícia i la sang. Encara penses que pots governar innocentment?". Els dirigents democràtics tampoc governen innocentment, encara que a la guerra l'anomenin "missió de pau" i encara que vesteixin la seva cruel inutilitat amb la bossa inflada de bones intencions.

Si voleu llegir tot l'article cliqueu aquí

Tinc sort

Tinc sort d’haver nascut on visc, amb totes les comoditats i els respectes que qualsevol ésser humà ha de gaudir. Sóc lliure i com a tal, visc.
Avui he llegit que Bibi Aisha una nena afganesa de 12 anys ha estat forçada a casar-se amb un home molt més gran que ella, fins aquí, lluny de la nostra realitat, és una pràctica totalment comuna al país on els ‘talibans’ governen impunement. Però, i aquí és on entra la malaurada notícia, aquesta noia no en sabem el motiu, ni ens importa, va ser abandonada pel seu home i la pena per aquest fet és l’amputació del nas i les orelles... la van trobar en mig d’un bassal de sang.
Women for Afghan Women protegeix dones en aquestes circumstàncies a l’Afganistan i la Bibi Aisha ara està sota la seva protecció. També ara ha estat la portada de la revista Time del mes d’agost i ha encetat el debat de si a l’Afganistan estan preparats per governar sols sense la supervisió de les tropes, si els soldats han o no han de marxar del país? Com podem lluitar contra una opressió tant severa? Com poden un opressors militars, fer entrar en ‘raó’ a uns altres opressors ja siguin civils, militars o religiosos?
Com podem permetre el sofriment d’un col·lectiu en aquests països governats per gent sense sentiments? Que no veuen que sense les dones els homes no existirien? Les dones som part del cicle evolutiu de la natura, com poden menysprear-nos tant?
I el que és més important, qui garanteix la seguretat de tantes i tantes dones tancades i menyspreades a casa? de la Bibi Aisha, ara en tenim notícia pels esdeveniments, però què hi ha de totes les dones que pateixen l’opressió d’uns essers menyspreables que gaudeixen de plena impunitat per mutilar i apallissar sense ni tan sols un gra de penediment?

Mentre nosaltres gaudim de plena llibertat de moviment altres dones lluiten per poder tal sols moure’s.

No vam ser conscients del perill.

Editorial Diari de Girona 5 agost 2010.

La revetlla de Sant Joan, dotze persones van morir a l'estació de Castelldefels esclafades pel tren; el dissabte dia 24 de juliol, eren dues noies de Tarragona les que morien en una estampida humana en el festival Loveparade a Alemanya; i la setmana passada quatre joves catalans (tres noies de Cassà de la Selva i un noi de Lleida) morien a Mèxic en bolcar la barca amb què pretenien travessar el riu Gallinas. Tres accidents de diferents característiques, però un nexe en comú: la fatalitat ha escapçat les vides d'uns joves mentre es divertien. Si la mort d'una persona jove ja altera de per si la jerarquia que marca la naturalesa entre les generacions, quan es tracta de morts col·lectives s'accentua l'impacte de la tragèdia. Avui, el plenari de l'Ajuntament de Cassà de la Selva decretarà oficialment tres dies de dol; un dol que ja porten els seus ciutadans des de dijous passat al vespre quan es va conèixer que tres noies del municipi havien desaparegut en un riu mexicà amb escasses possibilitats de ser trobades amb vida. "No vam ser conscients del perill", va reconèixer a través d'un e-mail a Diari de Girona un dels supervivents de la barca que va bolcar al riu Gallinas. Si el grup de joves havia d'haver fet cas de la indicacions de l'oficina de turisme d'aquell indret o no, ja no condueix a res. La vida és una presa de decisions constants que comporten els seus riscos i no sempre l'atzar ens permet rectificar. Per la vinculació de les noies i les seves famílies al municipi, Cassà de la Selva trigarà temps a recuperar-se de l'impacte que ha provocat la pèrdua de tres persones joves plenes de vitalitat i amb tota una vida per endavant. En aquests moments, només es pot reflexionar sobre els riscos de la vida i acompanyar en el dol unes famílies que han quedat destrossades.

Reflexió

Sovint veig el perill per allà on passo, sovint crec que sóc massa prudent i que cal deixar-se anar, però de vegades te'n adones que la vida et sorprèn amb notícies com aquestes i et fa pensar que es bo ser prudent i no llençar-se al tren o al riu de qualsevol manera, les conseqüències son irreversibles. Aquestes morts dels darrers mesos costen de pair i més quan ens toca de tant aprop. Cap dels joves que han mort han estat conscients d'aquest perill, uns volien arribar d'hora a la revetlla, altres gaudir d'un bon concert i els últims voler travessar un riu, coses tant senzilles que no tenen en principi cap problema, però com es pot veure, a vegades els actes més simples ens poden llevar la vida.

És tant divertit tenir aventures, ser imprudent, tenir experiències perilloses ...

Però el millor de tot és poder explicar-les, compartir-les, i no que els demés et recordin i les expliquin per tu, quan tu, ja no hi ets.

Força a tots per seguir endavant !

"Fiesta Nacional"?, No gràcies, no és la meva

Avui s’han d’abolir les corrides de toros, el parlament votarà la prohibició amb el suport d’ERC, CiU, ICV i alguns parlamentaris del PSC, en contra PP i Ciutadans. El sofriment dels animals no s’hauria de votar hauria de ser prioritari l’abolició de qualsevol patiment innecessari. La vida és tant dura en certs moments que alguns necessiten veure el patiment d’altres éssers vius per a poder suportar el seu propi. Aquesta és una realitat que intenten vendre-la com a Festa Nacional. Nacional? De quina nació estem parlant de la que ens han prohibit, retallat i menyspreat ? No, estem parlant de la Festa Nacional veïna. A Espanya no celebren ni el 14 de juliol (Dia de la Bastilla) ni el 10 de juny (Dia de Portugal) doncs perquè nosaltres hem de celebrar les famoses “corridas de toros” ? Mai entendré que sota el símbol d’una bandera, es puguin amagar aquests patriotismes recalcitrants i casposos, amb els que prioritzen les voluntats electoralistes als valors humanitaris.

REVOLUCIÓ

La música de'n Llach sempre ens ha acompanyat... com en l'espot de la mani del dia 10 de juliol.....doncs continuem, després del desastre d'ahir al congrés dels diputats dels nostres estimats polítics, sí sí, en minúscules no es mereixen res més.

SOMNIEU
És clar que sí, somniem constantment
......................sempre, és el que ens queda
ESPEREU MASSA
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot
.....................dels polítics res de res
VOLEU MASSA
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament
...................dels polítics res de res
TENIU MASSA PRESSA
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
..................ells, els polítics, gens

SOMNIEU
Sí inevitablement, el somni d'avui com possibilitat del demà
..................amb ells fa temps que no somnien
ESPEREU MASSA
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l'esperança
................ a ells sembla que sí
VOLEU MASSA
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure
................no és el seu
EXIGIU
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa
...............exigim catalanisme i orgull català.

Tres segons

Tres segons i tot s'acabat.

Al llarg de la nostre infantesa i molt mes enllà ens passem la vida reben lliçons, que no facis, no corris, no mengis, no beguis, sigues bo, tingues seny..

La nit de la berbena de Sant Joan un grup de joves no va fer cas a res del que els hi havien ensenyat, van tenir massa pressa per arribar un minut abans que els altres a la platja de Castelldefels i en tres segons van desaparèixer, un tren a tota velocitat es va endur un munt de vida i il·lusions i reptes que mai mes podran aconseguir. Val la pena arribar un minut abans? Realment no, la vida ens fa corre i tenim la pressa enganxada al cul, no podem quedar enrere ni molt menys ser els últims, hem de corre, quina merda.

Ahir amb aquesta noticia a tot hora en el meu cap, sento que un familiar també va travessar les vies, l'altre dia al mig de Passeig de Gràcia i el pitjor és que deia, que com podia ser que aquesta colla de Castelldefels que han mort, hagin estat tant tontos de no mirar si venia el tren, és increïble com veiem la merda dels altres i som incapaços de veure que fem el mateix, que ho fa ? El ser humà no és tant perfecte com sembla o ens pensem que som millors que els altres?, deu ser això últim segur, creiem que estem per sobre de tot i de tothom i ja veus, en tres segons ja no hi ets.

A cops aprenem que no val la pena corre, tinguem en compte que nosaltres encara som a temps de baixar la marxa i gaudir del viatge i el paisatge d'aquesta vida .

Naixem i ningú no ens demana el parer.

Som éssers que sobrevivim on ens toca, fem el que toca per no tenir problemes, és més, fem el que toca i el que ens diuen que toca. Tot això fins un dia que comencem a plantejar-nos seriosament si el que pensen per nosaltres, ens agrada, o si és el que nosaltres faríem. Aquí és quan comença la disbauxa, els problemes i les revolucions internes i externes.

Parlem de les internes, D'on venim? D'on som? Com hem acabat així? Som feliços? Volem continuat essent així?

Aquest munt de preguntes s'apilonen en el nostre cervell sense tenir res més en què pensar. Ens ofusquem i res no té tanta prioritat com la foscor, la repressió i sobretot la humiliació de sentir-nos engabiats i presoners a casa nostra.

Com trobar la píndola que farà que els altres confiïn en nosaltres, que ens deixin volar, que ens obrin les portes al món que tothom tard o d'hora ha d'afrontar. Algú em va dir ahir, que quan naixem, naixem lliures, lliures de pensament i lliures de fets. Ens lliguen per protegir-nos i per salvar-nos del mal, sense adonar-se que el que estan fent, és abocar-nos'hi, precipitar-nos'hi amb la pressa de l'alliberament, sense ser conscients, que la pressa no és bona, la pressa ho precipita tot, els errors i els problemes.

"Viu i deixa viure", és la frase que sempre ha de acompanyar-nos en el nostre recorregut cap a Ítaca.

---fragment------

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Rebuig o Por

Els races són i han estat sempre motiu de controvèrsia, i davant d'un desconeixement tenim dues opcions rebuig o curiositat, podem rebutjar el que desconeixem o podem interessar-nos per allò que no coneixem. La segona opció, per a mi, és la més intel•ligent, ens aporta una informació que desconeixem, sabrem molt més si preguntem, si ens perdem en una ciutat, preguntem, no? Si no entenem la lliçó, preguntem no? Doncs perquè aquest rebuig sistemàtic de les cultures que desconeixem, ens és més fàcil posar dins al sac tot el que ens fa por i com a sac de bruixes condemnar-lo a la crema institucional i social en la que ens movem constantment, perquè no inter-relacionar-nos amb les noves cultures. Som capaços, per exemple, d'acceptar imposades religions per motius de històrics, però rebutgem religions sol•licitades pels nouvinguts. En el meu cas jo no sóc creient, però haig d'acceptar (per força) les ajudes institucionals a les esglésies catòliques, les evangelistes i tantes d'altres que no sé anomenar, i en canvi veig que la intolerància és cap a les mesquites musulmanes. Cap de les religions esmentades, que per bandera porten la tolerància i la comprensió per damunt de tot, no accepten altres religions. De què tenim por? Perquè no ajuntar esforços per trobar similituds en comptes de buscar sempre les diferències? Potser entre tots trobaríem l'equilibri de sobreviure en un món on prima sempre la desconfiança.

Quí roba a quí

Avui la noticia que em crida més l'atenció és que el Bisbat de Girona es mobilitza contra els robatoris.
Des del passat desembre els hi han robat dues campanes, la última de 500 quilos a l'ermita de Sant Martí de Castellar prop de Quart.
El Bisbat de Girona ha posat en marxa una enquesta adreçada a tots els rectors de les comarques gironines per conèixer de primera mà quin és el grau de seguretat que tenen les esglésies i temples. Aquesta enquesta demana fer un inventari de totes aquelles peces i objectes de valor de l'interior dels establiments religiosos per calibrar la seguretat que necessiten.
Jo em pregunto, que no ho saben el que hi tenen? que no ho tenen controlat?
Ja m'imagino el inventari: a la paret de la dreta la imatge de San Joan Baptista amb vestit de seda amb rivets d'or i anell de turquesa, a la paret de l'esquerra imatge de la Mare de Déu amb vestit blanc amb incrustacions de pedres precioses i capa blava de vellut, a part d'això no ens deixem les campanes, bancs, espelmes, vi de Missa , objectes diversos dins la sagristia, caixes d'almoines repartides per tot arreu a canvi de netejar-te la consciència etc...
A partir de quina valoració posaran càmeres de seguretat? i el que és mes important, si posen càmeres o altres serveis de seguretat, qui es farà càrrec de les despeses? ens cobraran mes per netejar-nos la consciència? a part de pagar el vídeo, les flors, la neteja de la capella desprès dels actes com casaments, comunions o d'altres, ara ens tocarà pagar les càmeres? i si em poso a reflexionar un xic més.. que en faran de les imatges gravades? ens filmaran mentre confessem els nostres pecats?
No és per animar als lladres, però us recordo la dita " quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón "
Salut.

Poder

He vist les imatges de l'assassinat per part d'un helicòpter dels EEUU dels periodistes de l'empresa Roiters. Impacta per damunt de tot, la fredor amb què col•loquen l'objectiu sobre les víctimes i posteriorment disparen, sense cap activitat sospitosa per part dels periodistes, simplement un caminant i l'altre parlant pel mòbil. Increïble aquesta gent (els soldats) que sembla que estan de volta de tot, que controlen el que volen, que sembla que saben fins i tot a l'hora que anem a esmorzar, com pot ser que cometin aquests errors? o potser, hem de pensar que no ha estat un error? la sang freda que demostren fa pensar que sabien perfectament el que estaven fent.
Els corresponsals de premsa ja saben a que s'arrisquen quan cobreixen un conflicte en algun país en guerra, però suposo que saben el que arrisquen quan estan en mig de foc creuat o a l'esclat d'una bomba indiscriminada, aquest atemptat d'indiscriminat no en té res. Ajudar als països en guerra, és la feina a què han de fer aquests soldats, posar fi a la insurrecció per part de grups organitzats, no a disparar a persones armades només amb una càmera, potser els periodeistes tenen l'arma més potent en aquest conflictes, la informació.

Què ens està passant?

Sembla que en comptes d'anar endavant fem passos enrere, el Jutge Garzón (que ens pot agrada més o menys) està fent tot el que se li demana a un jutge, que investigui. Els casos de les fosses comunes, els crims del franquisme, les escoltes il•legals, d'una banda, de l'altra, els símbols franquistes "amagats", els judicis de Presidents declarats nuls. El que demano des de la meva postura civil, és que s'actui i si els descarats i els vividors apoltronats en cadires de poder estan tant blindats que fins i tot un jutge no pot escoltar-los en converses de dubtosa legalitat, on anem a parar?
Com ens podem assegurar que les coses s'estan fent bé?
Un Jutge ho és per mèrits i per elecció, com podem acusar-lo de prevaricació? qui se'n beneficia? de ben lluny que nosaltres no. Jo demano a un Jutge que jutgi, a un Polític que parlamenti i a un policia que faci la seva feina. El, tot s'hi val, no porta enlloc, però si per mitjà d'escoltes podem processar els llestos que viuen de nosaltres, perquè no! Si parlant amb terroristes podem arribar a la Pau, perquè no! Si vigilant delinqüents podem tenir cura dels nostres, Perquè no! Si tenim les mans netes, no hem de patir, o de que tenim por?

Ramón Rovira, Ens entén!!

Girona rai! Quina collonada!
“Pobre México, tan lejos de Dios y tan cerca de los Estados Unidos”, s’ exclamen els mexicans quan resumeixen la dissort del seu país. Girona, la pobra Girona aquests dies de tempesta i fúria, també s’ ha sentit molt lluny de les divinitats i massa a prop del centralisme barceloní. Desgracies que s’expressaven en les inacabables nits a les fosques, amb milers de persones mortes de fred arraulides entorn de la llar de foc o dels brasers despenjats de les golfes. Era la ironia de veure les terres més pròsperes de la nació derrotades per la incompetència d’un grapat.

Receptacle d’estiuejants, domingueros i turistes en general, Girona es la terra del tu rai! Quan els volien tocar l’Ebre, els del sud protestaven com un sol home. Mentrestant, els gironins passaven set perquè l’aigua del Ter durant dècades ha abastat Barcelona. Quan el TGV connecta Lleida, Tarragona i Barcelona, a Girona encara es viatja amb Rodalies de l’edat de pedra i la connexió internacional es un projecte. O mentre la N-II ja s’ha desdoblat gairebé arreu, a la Selva, al Gironès i a l’ Empordà es una versió local de la ruta de l’infern. Amb aquests precedents no seria estrany que les torres d’alta tensió fossin de mantega, vist com es van agenollar davant l’atac de la neu. Però no cal preocupar-se, perquè Girona és el paradís on no passa mai res, els gironins no aixequen la veu, no es queixen... ja se sap, Girona rai!

El manifest anguniós dels alcaldes que demanaven respecte i dignitat per als seus pobres maltractats es pot convertir en un espetec pirotècnic. Tal com va passar en les nevades anteriors, on també es van doblegar torres i els gironins van ser reduïts a la condició de ciutadans de tercera. En aquesta com en altres desgràcies, després de la santa indignació i algun mecasum seu!, tot va continuar igual esperant el pròxim terrabastall.
Ara queda clar: més enllà de la Tordera és territori cherokee on les maneres florentines se les passen pel clatell. Per tant, si Girona torna al segle XIX, la culpa serà dels responsables i institucions gironines adormides mentre els amanyaguen el llom. Girona rai! Quina collonada!

Sadisme igual a Poder

No em posaré a defensar la vida dels toros, els que em coneixeu ja sabeu el que penso. El que no puc entendre i sí que prohibiria, seria que gent com la Senyora Esperanza Aguirre pugui dir amb tota impunitat coses com les que últimament estem sentint, ha parlat d'Orson Welles, Goya, Picasso, Garcia Lorca i Hemingway, tots fantàstics i indiscutiblement cultes, quan ells escribien o pintaven les places eren plenes, "las corridas" estaven de moda i el patiment dels toros era el de menys. Mai he defensat les “corridas”, com mai podria defensar el circ romà, que també era considerat una festa i gràcies al que sigui va deixar de fer-se. El patiment, sigui qui sigui qui pateixi s'hauria d'abolir. Ja prou dura és la vida, com per divertir-nos veien com un ésser viu sofreix. Podríem anomenar sàdics o masoquistes a persones que gaudeixen amb el sofriment d’altri i en canvi els tenim governant una comunitat.

Zapatero, ja parla amb Déu

Tenim un president Laic, això vol dir segons el diccionari de la llengua: -Persona que prescindeix de la religió o Persona que no és eclesiàstica. Per tant els Sr. Zapatero va fer bé quan no va voler assistir a la missa pel funeral de Joan Pau II, estava dins la seva línia, però avui llegim al diari i ahir va ser notícia destacada a tots els telenotícies que el Sr. Laic Rodriguez Zapatero, no només va assistir a l’Esmorzar Nacional de l’Oració als Estats Units, sinó que fins i tot va citar dos versicles del Deuteronomi, un dels cinc llibres de l'Antic Testament:

"No explotaràs el jornaler pobre i desvalgut, tant si és dels teus germans com si és dels forasters que viuen al teu país, dins la teva ciutat. El mateix dia li pagaràs el jornal, abans no es pongui el sol damunt seu, perquè ell és pobre i el necessita per a viure; no sigui que clami contra tu al Senyor i tu esdevinguis culpable."

Es veu que també ha reivindicat la llibertat religiosa i de creences, el respecte pels drets de les persones i les seves opcions individuals. Tot això és molt correcte per descomptat però com ens hem de creure un senyor que avui “predica” una cosa i en fa (quan convé) una altra de diferent? Semblen temps de tertúlies al sofà amb cigars i els peus damunt la taula. Tot per sortir a la foto.

Avui dues notícies del diari em fan reflexionar..

Per una banda el govern proposa retardar l’edat de jubilació fins als 67, l’altre notícia que m’ha cridat l’atenció és que al any 2008 el nom més posat als nens al Baix Empordà va ser Mohamed.
Ahir sentia per la ràdio que d’aquí 30 anys el 52% de la població haurà de mantenir el 48% restant que ja serem avis.
Ara reflexiono i penso, realment tenim un problema de immigració o potser seran els que ens hauran de mantenir demà ?
Hauríem de mirar més enllà del nostre melic i veure que hi tenim al davant, als costats, al nostre voltant.
Fa molts anys quant jo era petita sentia a la gent gran que deia “aquest cony de castellans que venen a treure’ns la feina i els que fan de paletes, els hauries de veure, cada dia se’n duen uns quants rajols darrera la "mobilette" i poc a poc s’estan fent una casa... la mare que els va p...”
Aquestes paraules ressonen al meu cap, ara ja no són el cony de castellans, ara són, els moros, els negres...
Ara resulta que Mohamed és el nom més utilitzat per les nostres terres, té gracia la cosa, no creieu ? Pel que sembla aquesta setmana va fer 9 mesos de la gran golejada del Barça i hi ha hagut una allau de parts, quin nom deuen haver posat aquests nous pares, potser es diran Josep (Guardiola), Leo (Messi), ves a saber..
Per part meva, no patiu, no en tinc de manies, i quan sigui vella tant em farà si la pensió me la paga en Jordi, en Joan o en Mustafà, però també vull anar a Marbella una setmana o a un Balneari a fer una cura d’aigües, que bona falta em farà.
Salut.

Maleïda Actualitat

Avui llegeixo al diari dues notícies totalment diferents. Una és la de un nen de set anys amb una malaltia degenerativa que s'anomena atròfia muscular espinal, la pateixen 1 de cada 10.000 nounats, és genètica, els pares porten el gen però és necessari que estigui en els dos cromosomes de la persona i ell en José Miguel ha heretat els dos gens un de cada pare, no afecta a l'intel·lecte, per tant José Miguel entén perfectament el que li està passant. Per a la seva malaltia A Espanya la "Fundación Genoma" ha donat 2,5 milions d'euros per a poder estudiar la malaltia durant 3 anys, ara al 2010 els diners s'acaben i deixaran d'estudiar la malaltia i per tant l'esperança del José Miguel queda troncada i frenada a una possible millora, ja no cura (que segons sembla no te) si no alguna cosa a què agafar-te quan saps que tot anirà de baixa fins a la desaparició.

L'altra notícia és que el jutge del cas "Gurtel" investiga sis anys de viatges privats de alts càrrecs polítics del PP, o bé podem també parlar de el "Cas Millet" o de centenars d'abusos de poder de persones que no han pensat en cap moment en el que realment és important a la vida, els que creuen que la seva carrera política o benestant supera de lluny les lluites en les que les persones de carrer han de sobrepassar per a si soles sense ajuda de cap classe, ans al contrari. Al José Miguel per exemple, les consultes fisioterapeutes, un cop han diagnosticat que la malaltia és crònica, deixen de subvencionar-les o la cadira de rodes que necessita que val 6.000€. Una família que ha hagut d'adaptar la seva rutina a poder garantir un mínim de qualitat de vida al seu fill, no hauria de poder accedir a una qualitat que d'altres tenen només perquè abusen de la confiança que un país ha dipositat al seu partit o al seu càrrec? Com i d'on han de treure les forces per seguir endavant amb quina cara han de llegir notícies com aquestes d'avui? Els accessos sempre estan al costat dels més afavorits en la cursa de la vida.

Mester d'amor - Joan Salvat-Papasseit

Si en saps el plaer no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

més com vianant a la font regalada.

Deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el vidre el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.