Avui he vist un vídeo electoral de PxCatalunya, on s’hi pot veure el caire xenòfob del partit. On hem arribat? o pitjor encara, on arribarem? El tema és saber qui som i d’on som.
La resposta a la primera pregunta és: som persones, som éssers que hem tingut la sort de néixer en aquesta part del planeta i això sembla que a algú li dona peu per a sentir-se amo d’un tall de terra anomenat Catalunya, una Catalunya orgullosa de ser com és, una Catalunya sempre trepitjada i sempre maltractada, però del que no hem dubtat mai, és i serà de la nostra capacitat de solidaritat i respecte cap al desfavorit i del necessitat.
Per la segona tinc més tralla: Nosaltres NO hem tingut la desgràcia d’haver de marxar del país (algun dels nostres avis, si) jugant-nos la vida per travessar un mar en una pastera per arribar a un país on d’entrada els rep la guàrdia civil i de sortida, si els permeten quedar-se, els rep gent que lluny de demanar als nostres governants que creïn lleis per adaptar-les a les necessitats de tothom, els foten la culpa a d’estar morint-se de gana al seu país.
Qui som per creure’ns millor que ells? Que potser som rossos alts i aris? Que ens creiem petits adolfs per obligar a gent a tornar al seu país i condemnar-los a morir de gana i de malalties que aquí curem amb una pastilla?
Respecte, és la norma que hauria de primar per sobre de tot i de tothom. Està clar que són ambdues parts les que han de demostrar aquest respecte, però el que no podem fer mai, es generalitzar, no s’ha de creure que tothom ni tots som iguals.
Hi ha el risc de caure en el classisme, no ens importa que determinats personatges no s’integrin ni parlin català, mentre facin gols en nom del catalanisme ja ens va bé. O bé que tinguin prous diners per gastar-los a casa sempre tindran la porta oberta, sense fixar-nos que les seves dones (en plural) porten el vel o el nicab, això ens demostra que no ens importa quin sigui el seu país d’origen sempre i quan tingui la cartera plena.
Qui no és o forma part d’una família immigrant, de dins o de fora del territori? On es posen les fronteres? Qui diu que Espanya s’acaba als Pirineus i comença a Ceuta i Melilla? Que potser no som ciutadans del món? Qui ens dona permís per creure el que ens pertany?
Ens pertany la cultura, la llengua, la forma de ser, la de perdre i la de guanyar, hem de ser forts per demanar als governants mundials que modifiquin les lleis, perquè no permetin que gent es mori de gana al tercer món, mentre els països rics, s’omplen les butxaques, amb diners guanyats a canvi del sofriment d’aquests pobles que no poden subsistir per manca de recursos.
La resposta a la primera pregunta és: som persones, som éssers que hem tingut la sort de néixer en aquesta part del planeta i això sembla que a algú li dona peu per a sentir-se amo d’un tall de terra anomenat Catalunya, una Catalunya orgullosa de ser com és, una Catalunya sempre trepitjada i sempre maltractada, però del que no hem dubtat mai, és i serà de la nostra capacitat de solidaritat i respecte cap al desfavorit i del necessitat.
Per la segona tinc més tralla: Nosaltres NO hem tingut la desgràcia d’haver de marxar del país (algun dels nostres avis, si) jugant-nos la vida per travessar un mar en una pastera per arribar a un país on d’entrada els rep la guàrdia civil i de sortida, si els permeten quedar-se, els rep gent que lluny de demanar als nostres governants que creïn lleis per adaptar-les a les necessitats de tothom, els foten la culpa a d’estar morint-se de gana al seu país.
Qui som per creure’ns millor que ells? Que potser som rossos alts i aris? Que ens creiem petits adolfs per obligar a gent a tornar al seu país i condemnar-los a morir de gana i de malalties que aquí curem amb una pastilla?
Respecte, és la norma que hauria de primar per sobre de tot i de tothom. Està clar que són ambdues parts les que han de demostrar aquest respecte, però el que no podem fer mai, es generalitzar, no s’ha de creure que tothom ni tots som iguals.
Hi ha el risc de caure en el classisme, no ens importa que determinats personatges no s’integrin ni parlin català, mentre facin gols en nom del catalanisme ja ens va bé. O bé que tinguin prous diners per gastar-los a casa sempre tindran la porta oberta, sense fixar-nos que les seves dones (en plural) porten el vel o el nicab, això ens demostra que no ens importa quin sigui el seu país d’origen sempre i quan tingui la cartera plena.
Qui no és o forma part d’una família immigrant, de dins o de fora del territori? On es posen les fronteres? Qui diu que Espanya s’acaba als Pirineus i comença a Ceuta i Melilla? Que potser no som ciutadans del món? Qui ens dona permís per creure el que ens pertany?
Ens pertany la cultura, la llengua, la forma de ser, la de perdre i la de guanyar, hem de ser forts per demanar als governants mundials que modifiquin les lleis, perquè no permetin que gent es mori de gana al tercer món, mentre els països rics, s’omplen les butxaques, amb diners guanyats a canvi del sofriment d’aquests pobles que no poden subsistir per manca de recursos.
Aquesta és la resposta del cap on anirem. Em fa por pensar que podem creure’ns millor que molta gent, només pel fet que estem uns kilòmetres més amunt que ells. Qui diu que dins d’alguns anys no estarem igual nosaltres ates l’egoisme del món, del nostre món?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada