No puc creure que la vida, em tindrà tot el temps lluitant per un racó en la convivència, un lloc on sentir-me útil, jo no sóc valenta, no sóc aventurera, necessito seguretat al voltant, la creativitat la puc deixar pel cap de setmana o les vacances, necessito sempre tornar a una rutina controlada, però la incongruència fa que al mateix temps m’indigni ser tant feble, em rebel·lo contra aquesta rutina, les feines ordinàries i les feines assumides, vull poder cridar, cansar-me i riure a gust fins a esgotar-me, vull poder crear i al mateix temps ser capaç d’arribar a casa i sentir-me realitzada. Em sento en mig del ying i el yang, de la lluita per la seguretat i l’aventura, i em fa pensar que tot això ho fa, com diu tothom,...l’edat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada