"Fiesta Nacional"?, No gràcies, no és la meva

Avui s’han d’abolir les corrides de toros, el parlament votarà la prohibició amb el suport d’ERC, CiU, ICV i alguns parlamentaris del PSC, en contra PP i Ciutadans. El sofriment dels animals no s’hauria de votar hauria de ser prioritari l’abolició de qualsevol patiment innecessari. La vida és tant dura en certs moments que alguns necessiten veure el patiment d’altres éssers vius per a poder suportar el seu propi. Aquesta és una realitat que intenten vendre-la com a Festa Nacional. Nacional? De quina nació estem parlant de la que ens han prohibit, retallat i menyspreat ? No, estem parlant de la Festa Nacional veïna. A Espanya no celebren ni el 14 de juliol (Dia de la Bastilla) ni el 10 de juny (Dia de Portugal) doncs perquè nosaltres hem de celebrar les famoses “corridas de toros” ? Mai entendré que sota el símbol d’una bandera, es puguin amagar aquests patriotismes recalcitrants i casposos, amb els que prioritzen les voluntats electoralistes als valors humanitaris.

REVOLUCIÓ

La música de'n Llach sempre ens ha acompanyat... com en l'espot de la mani del dia 10 de juliol.....doncs continuem, després del desastre d'ahir al congrés dels diputats dels nostres estimats polítics, sí sí, en minúscules no es mereixen res més.

SOMNIEU
És clar que sí, somniem constantment
......................sempre, és el que ens queda
ESPEREU MASSA
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot
.....................dels polítics res de res
VOLEU MASSA
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament
...................dels polítics res de res
TENIU MASSA PRESSA
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
..................ells, els polítics, gens

SOMNIEU
Sí inevitablement, el somni d'avui com possibilitat del demà
..................amb ells fa temps que no somnien
ESPEREU MASSA
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l'esperança
................ a ells sembla que sí
VOLEU MASSA
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure
................no és el seu
EXIGIU
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa
...............exigim catalanisme i orgull català.

Tres segons

Tres segons i tot s'acabat.

Al llarg de la nostre infantesa i molt mes enllà ens passem la vida reben lliçons, que no facis, no corris, no mengis, no beguis, sigues bo, tingues seny..

La nit de la berbena de Sant Joan un grup de joves no va fer cas a res del que els hi havien ensenyat, van tenir massa pressa per arribar un minut abans que els altres a la platja de Castelldefels i en tres segons van desaparèixer, un tren a tota velocitat es va endur un munt de vida i il·lusions i reptes que mai mes podran aconseguir. Val la pena arribar un minut abans? Realment no, la vida ens fa corre i tenim la pressa enganxada al cul, no podem quedar enrere ni molt menys ser els últims, hem de corre, quina merda.

Ahir amb aquesta noticia a tot hora en el meu cap, sento que un familiar també va travessar les vies, l'altre dia al mig de Passeig de Gràcia i el pitjor és que deia, que com podia ser que aquesta colla de Castelldefels que han mort, hagin estat tant tontos de no mirar si venia el tren, és increïble com veiem la merda dels altres i som incapaços de veure que fem el mateix, que ho fa ? El ser humà no és tant perfecte com sembla o ens pensem que som millors que els altres?, deu ser això últim segur, creiem que estem per sobre de tot i de tothom i ja veus, en tres segons ja no hi ets.

A cops aprenem que no val la pena corre, tinguem en compte que nosaltres encara som a temps de baixar la marxa i gaudir del viatge i el paisatge d'aquesta vida .

Naixem i ningú no ens demana el parer.

Som éssers que sobrevivim on ens toca, fem el que toca per no tenir problemes, és més, fem el que toca i el que ens diuen que toca. Tot això fins un dia que comencem a plantejar-nos seriosament si el que pensen per nosaltres, ens agrada, o si és el que nosaltres faríem. Aquí és quan comença la disbauxa, els problemes i les revolucions internes i externes.

Parlem de les internes, D'on venim? D'on som? Com hem acabat així? Som feliços? Volem continuat essent així?

Aquest munt de preguntes s'apilonen en el nostre cervell sense tenir res més en què pensar. Ens ofusquem i res no té tanta prioritat com la foscor, la repressió i sobretot la humiliació de sentir-nos engabiats i presoners a casa nostra.

Com trobar la píndola que farà que els altres confiïn en nosaltres, que ens deixin volar, que ens obrin les portes al món que tothom tard o d'hora ha d'afrontar. Algú em va dir ahir, que quan naixem, naixem lliures, lliures de pensament i lliures de fets. Ens lliguen per protegir-nos i per salvar-nos del mal, sense adonar-se que el que estan fent, és abocar-nos'hi, precipitar-nos'hi amb la pressa de l'alliberament, sense ser conscients, que la pressa no és bona, la pressa ho precipita tot, els errors i els problemes.

"Viu i deixa viure", és la frase que sempre ha de acompanyar-nos en el nostre recorregut cap a Ítaca.

---fragment------

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Rebuig o Por

Els races són i han estat sempre motiu de controvèrsia, i davant d'un desconeixement tenim dues opcions rebuig o curiositat, podem rebutjar el que desconeixem o podem interessar-nos per allò que no coneixem. La segona opció, per a mi, és la més intel•ligent, ens aporta una informació que desconeixem, sabrem molt més si preguntem, si ens perdem en una ciutat, preguntem, no? Si no entenem la lliçó, preguntem no? Doncs perquè aquest rebuig sistemàtic de les cultures que desconeixem, ens és més fàcil posar dins al sac tot el que ens fa por i com a sac de bruixes condemnar-lo a la crema institucional i social en la que ens movem constantment, perquè no inter-relacionar-nos amb les noves cultures. Som capaços, per exemple, d'acceptar imposades religions per motius de històrics, però rebutgem religions sol•licitades pels nouvinguts. En el meu cas jo no sóc creient, però haig d'acceptar (per força) les ajudes institucionals a les esglésies catòliques, les evangelistes i tantes d'altres que no sé anomenar, i en canvi veig que la intolerància és cap a les mesquites musulmanes. Cap de les religions esmentades, que per bandera porten la tolerància i la comprensió per damunt de tot, no accepten altres religions. De què tenim por? Perquè no ajuntar esforços per trobar similituds en comptes de buscar sempre les diferències? Potser entre tots trobaríem l'equilibri de sobreviure en un món on prima sempre la desconfiança.

Quí roba a quí

Avui la noticia que em crida més l'atenció és que el Bisbat de Girona es mobilitza contra els robatoris.
Des del passat desembre els hi han robat dues campanes, la última de 500 quilos a l'ermita de Sant Martí de Castellar prop de Quart.
El Bisbat de Girona ha posat en marxa una enquesta adreçada a tots els rectors de les comarques gironines per conèixer de primera mà quin és el grau de seguretat que tenen les esglésies i temples. Aquesta enquesta demana fer un inventari de totes aquelles peces i objectes de valor de l'interior dels establiments religiosos per calibrar la seguretat que necessiten.
Jo em pregunto, que no ho saben el que hi tenen? que no ho tenen controlat?
Ja m'imagino el inventari: a la paret de la dreta la imatge de San Joan Baptista amb vestit de seda amb rivets d'or i anell de turquesa, a la paret de l'esquerra imatge de la Mare de Déu amb vestit blanc amb incrustacions de pedres precioses i capa blava de vellut, a part d'això no ens deixem les campanes, bancs, espelmes, vi de Missa , objectes diversos dins la sagristia, caixes d'almoines repartides per tot arreu a canvi de netejar-te la consciència etc...
A partir de quina valoració posaran càmeres de seguretat? i el que és mes important, si posen càmeres o altres serveis de seguretat, qui es farà càrrec de les despeses? ens cobraran mes per netejar-nos la consciència? a part de pagar el vídeo, les flors, la neteja de la capella desprès dels actes com casaments, comunions o d'altres, ara ens tocarà pagar les càmeres? i si em poso a reflexionar un xic més.. que en faran de les imatges gravades? ens filmaran mentre confessem els nostres pecats?
No és per animar als lladres, però us recordo la dita " quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón "
Salut.

Poder

He vist les imatges de l'assassinat per part d'un helicòpter dels EEUU dels periodistes de l'empresa Roiters. Impacta per damunt de tot, la fredor amb què col•loquen l'objectiu sobre les víctimes i posteriorment disparen, sense cap activitat sospitosa per part dels periodistes, simplement un caminant i l'altre parlant pel mòbil. Increïble aquesta gent (els soldats) que sembla que estan de volta de tot, que controlen el que volen, que sembla que saben fins i tot a l'hora que anem a esmorzar, com pot ser que cometin aquests errors? o potser, hem de pensar que no ha estat un error? la sang freda que demostren fa pensar que sabien perfectament el que estaven fent.
Els corresponsals de premsa ja saben a que s'arrisquen quan cobreixen un conflicte en algun país en guerra, però suposo que saben el que arrisquen quan estan en mig de foc creuat o a l'esclat d'una bomba indiscriminada, aquest atemptat d'indiscriminat no en té res. Ajudar als països en guerra, és la feina a què han de fer aquests soldats, posar fi a la insurrecció per part de grups organitzats, no a disparar a persones armades només amb una càmera, potser els periodeistes tenen l'arma més potent en aquest conflictes, la informació.