Què ens està passant?

Sembla que en comptes d'anar endavant fem passos enrere, el Jutge Garzón (que ens pot agrada més o menys) està fent tot el que se li demana a un jutge, que investigui. Els casos de les fosses comunes, els crims del franquisme, les escoltes il•legals, d'una banda, de l'altra, els símbols franquistes "amagats", els judicis de Presidents declarats nuls. El que demano des de la meva postura civil, és que s'actui i si els descarats i els vividors apoltronats en cadires de poder estan tant blindats que fins i tot un jutge no pot escoltar-los en converses de dubtosa legalitat, on anem a parar?
Com ens podem assegurar que les coses s'estan fent bé?
Un Jutge ho és per mèrits i per elecció, com podem acusar-lo de prevaricació? qui se'n beneficia? de ben lluny que nosaltres no. Jo demano a un Jutge que jutgi, a un Polític que parlamenti i a un policia que faci la seva feina. El, tot s'hi val, no porta enlloc, però si per mitjà d'escoltes podem processar els llestos que viuen de nosaltres, perquè no! Si parlant amb terroristes podem arribar a la Pau, perquè no! Si vigilant delinqüents podem tenir cura dels nostres, Perquè no! Si tenim les mans netes, no hem de patir, o de que tenim por?

Ramón Rovira, Ens entén!!

Girona rai! Quina collonada!
“Pobre México, tan lejos de Dios y tan cerca de los Estados Unidos”, s’ exclamen els mexicans quan resumeixen la dissort del seu país. Girona, la pobra Girona aquests dies de tempesta i fúria, també s’ ha sentit molt lluny de les divinitats i massa a prop del centralisme barceloní. Desgracies que s’expressaven en les inacabables nits a les fosques, amb milers de persones mortes de fred arraulides entorn de la llar de foc o dels brasers despenjats de les golfes. Era la ironia de veure les terres més pròsperes de la nació derrotades per la incompetència d’un grapat.

Receptacle d’estiuejants, domingueros i turistes en general, Girona es la terra del tu rai! Quan els volien tocar l’Ebre, els del sud protestaven com un sol home. Mentrestant, els gironins passaven set perquè l’aigua del Ter durant dècades ha abastat Barcelona. Quan el TGV connecta Lleida, Tarragona i Barcelona, a Girona encara es viatja amb Rodalies de l’edat de pedra i la connexió internacional es un projecte. O mentre la N-II ja s’ha desdoblat gairebé arreu, a la Selva, al Gironès i a l’ Empordà es una versió local de la ruta de l’infern. Amb aquests precedents no seria estrany que les torres d’alta tensió fossin de mantega, vist com es van agenollar davant l’atac de la neu. Però no cal preocupar-se, perquè Girona és el paradís on no passa mai res, els gironins no aixequen la veu, no es queixen... ja se sap, Girona rai!

El manifest anguniós dels alcaldes que demanaven respecte i dignitat per als seus pobres maltractats es pot convertir en un espetec pirotècnic. Tal com va passar en les nevades anteriors, on també es van doblegar torres i els gironins van ser reduïts a la condició de ciutadans de tercera. En aquesta com en altres desgràcies, després de la santa indignació i algun mecasum seu!, tot va continuar igual esperant el pròxim terrabastall.
Ara queda clar: més enllà de la Tordera és territori cherokee on les maneres florentines se les passen pel clatell. Per tant, si Girona torna al segle XIX, la culpa serà dels responsables i institucions gironines adormides mentre els amanyaguen el llom. Girona rai! Quina collonada!

Sadisme igual a Poder

No em posaré a defensar la vida dels toros, els que em coneixeu ja sabeu el que penso. El que no puc entendre i sí que prohibiria, seria que gent com la Senyora Esperanza Aguirre pugui dir amb tota impunitat coses com les que últimament estem sentint, ha parlat d'Orson Welles, Goya, Picasso, Garcia Lorca i Hemingway, tots fantàstics i indiscutiblement cultes, quan ells escribien o pintaven les places eren plenes, "las corridas" estaven de moda i el patiment dels toros era el de menys. Mai he defensat les “corridas”, com mai podria defensar el circ romà, que també era considerat una festa i gràcies al que sigui va deixar de fer-se. El patiment, sigui qui sigui qui pateixi s'hauria d'abolir. Ja prou dura és la vida, com per divertir-nos veien com un ésser viu sofreix. Podríem anomenar sàdics o masoquistes a persones que gaudeixen amb el sofriment d’altri i en canvi els tenim governant una comunitat.

Zapatero, ja parla amb Déu

Tenim un president Laic, això vol dir segons el diccionari de la llengua: -Persona que prescindeix de la religió o Persona que no és eclesiàstica. Per tant els Sr. Zapatero va fer bé quan no va voler assistir a la missa pel funeral de Joan Pau II, estava dins la seva línia, però avui llegim al diari i ahir va ser notícia destacada a tots els telenotícies que el Sr. Laic Rodriguez Zapatero, no només va assistir a l’Esmorzar Nacional de l’Oració als Estats Units, sinó que fins i tot va citar dos versicles del Deuteronomi, un dels cinc llibres de l'Antic Testament:

"No explotaràs el jornaler pobre i desvalgut, tant si és dels teus germans com si és dels forasters que viuen al teu país, dins la teva ciutat. El mateix dia li pagaràs el jornal, abans no es pongui el sol damunt seu, perquè ell és pobre i el necessita per a viure; no sigui que clami contra tu al Senyor i tu esdevinguis culpable."

Es veu que també ha reivindicat la llibertat religiosa i de creences, el respecte pels drets de les persones i les seves opcions individuals. Tot això és molt correcte per descomptat però com ens hem de creure un senyor que avui “predica” una cosa i en fa (quan convé) una altra de diferent? Semblen temps de tertúlies al sofà amb cigars i els peus damunt la taula. Tot per sortir a la foto.

Avui dues notícies del diari em fan reflexionar..

Per una banda el govern proposa retardar l’edat de jubilació fins als 67, l’altre notícia que m’ha cridat l’atenció és que al any 2008 el nom més posat als nens al Baix Empordà va ser Mohamed.
Ahir sentia per la ràdio que d’aquí 30 anys el 52% de la població haurà de mantenir el 48% restant que ja serem avis.
Ara reflexiono i penso, realment tenim un problema de immigració o potser seran els que ens hauran de mantenir demà ?
Hauríem de mirar més enllà del nostre melic i veure que hi tenim al davant, als costats, al nostre voltant.
Fa molts anys quant jo era petita sentia a la gent gran que deia “aquest cony de castellans que venen a treure’ns la feina i els que fan de paletes, els hauries de veure, cada dia se’n duen uns quants rajols darrera la "mobilette" i poc a poc s’estan fent una casa... la mare que els va p...”
Aquestes paraules ressonen al meu cap, ara ja no són el cony de castellans, ara són, els moros, els negres...
Ara resulta que Mohamed és el nom més utilitzat per les nostres terres, té gracia la cosa, no creieu ? Pel que sembla aquesta setmana va fer 9 mesos de la gran golejada del Barça i hi ha hagut una allau de parts, quin nom deuen haver posat aquests nous pares, potser es diran Josep (Guardiola), Leo (Messi), ves a saber..
Per part meva, no patiu, no en tinc de manies, i quan sigui vella tant em farà si la pensió me la paga en Jordi, en Joan o en Mustafà, però també vull anar a Marbella una setmana o a un Balneari a fer una cura d’aigües, que bona falta em farà.
Salut.

Maleïda Actualitat

Avui llegeixo al diari dues notícies totalment diferents. Una és la de un nen de set anys amb una malaltia degenerativa que s'anomena atròfia muscular espinal, la pateixen 1 de cada 10.000 nounats, és genètica, els pares porten el gen però és necessari que estigui en els dos cromosomes de la persona i ell en José Miguel ha heretat els dos gens un de cada pare, no afecta a l'intel·lecte, per tant José Miguel entén perfectament el que li està passant. Per a la seva malaltia A Espanya la "Fundación Genoma" ha donat 2,5 milions d'euros per a poder estudiar la malaltia durant 3 anys, ara al 2010 els diners s'acaben i deixaran d'estudiar la malaltia i per tant l'esperança del José Miguel queda troncada i frenada a una possible millora, ja no cura (que segons sembla no te) si no alguna cosa a què agafar-te quan saps que tot anirà de baixa fins a la desaparició.

L'altra notícia és que el jutge del cas "Gurtel" investiga sis anys de viatges privats de alts càrrecs polítics del PP, o bé podem també parlar de el "Cas Millet" o de centenars d'abusos de poder de persones que no han pensat en cap moment en el que realment és important a la vida, els que creuen que la seva carrera política o benestant supera de lluny les lluites en les que les persones de carrer han de sobrepassar per a si soles sense ajuda de cap classe, ans al contrari. Al José Miguel per exemple, les consultes fisioterapeutes, un cop han diagnosticat que la malaltia és crònica, deixen de subvencionar-les o la cadira de rodes que necessita que val 6.000€. Una família que ha hagut d'adaptar la seva rutina a poder garantir un mínim de qualitat de vida al seu fill, no hauria de poder accedir a una qualitat que d'altres tenen només perquè abusen de la confiança que un país ha dipositat al seu partit o al seu càrrec? Com i d'on han de treure les forces per seguir endavant amb quina cara han de llegir notícies com aquestes d'avui? Els accessos sempre estan al costat dels més afavorits en la cursa de la vida.

Mester d'amor - Joan Salvat-Papasseit

Si en saps el plaer no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

més com vianant a la font regalada.

Deixa't besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el vidre el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.