respirar
Acomplir un ésser viu la funció de la respiració.
Sembla fàcil.....comença a ser-ho
El Roser
Hi havia una vegada un jardí meravellós a dalt de tot d’un penya-segat, amb una pila de rosers que feien molt goig de veure’ls. El jardiner que els cuidava n’estava molt i molt orgullós del seu jardí i el que més l’hi agradava era un Roser molt especial, feia unes roses vermelles com la sang, els seu tacte era com el vellut i la olor, mare meva quina olor que feia, emplenar els pulmons amb la seva olor et transportava pel temps, i el que el feia mes curiós de tot ,és que no tenia ni una espina.
Al final de l’estiu el roser va començar a fer roses i roses i mes roses per fer feliç al jardiner i ell n’estava molt content, era extraordinari, mai s’havia vist un roser igual, però de sobte es va adonar que el roser no n’estava tant de content de ser especial, el pes de tantes roses va començar a fer-se feixuc, la gent de tot arreu l’anava a veure i en deia les mil meravelles, però el roser plorava cada nit, ell desitjava ser com els altres, tenir espines com tots i sobre tot, que algú l’hi tallés algunes d’aquelles roses que a ell tant l’hi pesaven, tenia les branques cansades de dur aquell pes, per més que tothom n’estava encantat, ell més volia que l’hi tallessin, no volia ser el millor, ni destacar en res, es maleïa a ell mateix per haver arribat a ser, el que no era en realitat.
De sobte el jardiner va començar a veure que les arrels del roser començaven a sortir de sota terra i pels voltants i havia ple de pètals, és va espantar, al seu magnífic roser l’hi començaven a sortir bonys pels troncs, bonys que cada dia s’anaven convertint en petites espines.
Pel roser en canvi tot era nou, de fet sempre havia desitjat ser com tots els altres, però el canvi també l’estava espantant, tenia por a ser refusat pel jardiner que tant l’estimava, no volia ser el centre per tothom, però tampoc que el deixessin de banda. La sensació de treure les arrels per fora la terra l’hi duia aires nous, aires de canvi, les espines l’hi rosegaven els troncs per sortir, però feien que es sentís complert.
Al jardiner l’hi va costar d’entendre que el seu roser volgués canviar quan ja era el millor de tota la comarca .
El fet de fer sempre tantes roses per fer feliç al seu jardiner, el feia tenir unes branques primes i delicades, era vulnerable als vents, als freds i als canvis d’aires.
Ja començada la tardor, el roser va perdre les seves flors i el jardiner va decidir podar les seves branques i el va deixar ven arran de terra, ara esperaria a la primavera per les properes flors.
En canvi pel roser el fet que l’hi podessin totes les branques escanyolides l’hi va donar tanta força que de cop va començar a créixer, el canvi estava sent espectacular, van començar a sortir les roses, eren més precioses encara que abans, en feia poques però totes eren excepcionals, els troncs gruixuts i forts i si, ara ja tenia espines, perquè per més meravellós que vulgui ser, haig de tenir espines, per poder ser fort n'haig de tenir, ara ja no tenia por a la fred, ni als vents, ara ja se sentia complert, segurament no seria excepcional, però era ell, autèntic i segur d’ell mateix.
Al final de l’estiu el roser va començar a fer roses i roses i mes roses per fer feliç al jardiner i ell n’estava molt content, era extraordinari, mai s’havia vist un roser igual, però de sobte es va adonar que el roser no n’estava tant de content de ser especial, el pes de tantes roses va començar a fer-se feixuc, la gent de tot arreu l’anava a veure i en deia les mil meravelles, però el roser plorava cada nit, ell desitjava ser com els altres, tenir espines com tots i sobre tot, que algú l’hi tallés algunes d’aquelles roses que a ell tant l’hi pesaven, tenia les branques cansades de dur aquell pes, per més que tothom n’estava encantat, ell més volia que l’hi tallessin, no volia ser el millor, ni destacar en res, es maleïa a ell mateix per haver arribat a ser, el que no era en realitat.
De sobte el jardiner va començar a veure que les arrels del roser començaven a sortir de sota terra i pels voltants i havia ple de pètals, és va espantar, al seu magnífic roser l’hi començaven a sortir bonys pels troncs, bonys que cada dia s’anaven convertint en petites espines.
Pel roser en canvi tot era nou, de fet sempre havia desitjat ser com tots els altres, però el canvi també l’estava espantant, tenia por a ser refusat pel jardiner que tant l’estimava, no volia ser el centre per tothom, però tampoc que el deixessin de banda. La sensació de treure les arrels per fora la terra l’hi duia aires nous, aires de canvi, les espines l’hi rosegaven els troncs per sortir, però feien que es sentís complert.
Al jardiner l’hi va costar d’entendre que el seu roser volgués canviar quan ja era el millor de tota la comarca .
El fet de fer sempre tantes roses per fer feliç al seu jardiner, el feia tenir unes branques primes i delicades, era vulnerable als vents, als freds i als canvis d’aires.
Ja començada la tardor, el roser va perdre les seves flors i el jardiner va decidir podar les seves branques i el va deixar ven arran de terra, ara esperaria a la primavera per les properes flors.
En canvi pel roser el fet que l’hi podessin totes les branques escanyolides l’hi va donar tanta força que de cop va començar a créixer, el canvi estava sent espectacular, van començar a sortir les roses, eren més precioses encara que abans, en feia poques però totes eren excepcionals, els troncs gruixuts i forts i si, ara ja tenia espines, perquè per més meravellós que vulgui ser, haig de tenir espines, per poder ser fort n'haig de tenir, ara ja no tenia por a la fred, ni als vents, ara ja se sentia complert, segurament no seria excepcional, però era ell, autèntic i segur d’ell mateix.
La factura
Tant de bo la factura de la vida podés ser en negre, al menys no l'hauríem de presentar a declarar. La declaració que fa el cervell no desgrava, sinó tot el contrari grava les seqüeles que et marquen la vida, i t’acompanyaran sempre. L’error és creure’ns forts, invencibles, ja que quan ens hi enfrontem, el cop, la castanya és inevitable, ens creiem responsables de tothom, responsables dels sentiments de no aflorar-los, d’aflorar-los, de dir el que sigui amb tacte, de superar moments, de no ferir, de conciliar la vida, intentem sobreviure bàsicament. De vegades si no en som conscients, això va fent sac, el va omplint i el dia que ja no hi cap res més aquell dia, caus, caus inevitablement. Llavors un sospir, un ajut, un somriure, una flor, una abraçada, un recolzament et dona alè, per aconseguir foradar per sota aquest sac per fer que mai es torni a omplir o almenys que no s’ompli tant.....esperem pensant, esperem intentant filtrar sentiments....esperem creixent.
Ahir
Ahir, un dia excepcional, al matí la ruta de l’aigua, una gairebé cursa, en comptes d’un passeig, pels voltants de Sant Feliu, preciós, un dia perfecte, amb molta gent que feia temps que no veia, una tradició de fa 28 anys que segueix i que compte amb la participació de la gent de la Parròquia de “dalt”, gent que sempre hi ha estat, sempre han col·laborat amb la Parròquia, alegrament. La ruta va ser molt maca i agradable, l’alegria de la gent combinava amb el saber fer dels participants, el nostre grup de tres la Pilar la Carme i jo, vam bufar, riure i gaudir del paisatge que envolta el nostre poble, que ahir brillava amb una llum de tardor i que ens va acompanyar tota l’estona. Després d’haver participat i amb un parell d’ampolles als peus vaig poder aprofitar el dia i el vaig acabar a la Conca amb la Iolanda, l’Anna i la Pilar, un bany que va fer que renovés el cos i recuperés les energies. Després de dinar vam poder tornar a compartir la tarda amb una bona botifarra, divertida, un pastís per berenar i la tarda plena de riures. Un diumenge diferent on l’amistat ha estat el protagonista.
Fins els monyo
Si vol ser atés en català premi 1, si quiere ser atendido en castellano marque el 2, jo marco 1 i comença un música repetitiva que em taladra la neurona, és una música amb un volum alt perquè no t’hi dormis esperant.
Marqui amb nou xifres el telèfon que té l’averia
Jo el marco i segueixo amb la música
Bon día el meu nom és Maria en que el puc atendre..
Feia tant que esperaves que encara sents la música dins el cervell i ja no recordes perquè trucaves..
Ah sí, l’hi explico que tinc problemes amb el wiffi ..
Digui’m el número de telèfon que té averia...( segon cop )
Un moment siusplau...altre cop la musica
Vostè ha trucat al servei d’averies de ADSL i aquest número és d’una línia wiffi, un moment que l’hi paso amb un company...
La meva neurona comença a rebotar dins del cap com una pilota d’esquash
Buenos días le atiende Pedro en que puedo ayudarle..( ara el noi ja no parla català..)
Mire ya le he contado a su compañera que tengo un problema con el wiffi..
Dígame el numero de telefono ..( tercer cop )
Una estona de música matxaca més tard, surt un contestador que diu:
Para hacer mas agil la atención al cliente espere unos segundos y conteste a un pequeño cuestionario sobre la atención recibida...
Marqui amb nou xifres el telèfon que té l’averia
Jo el marco i segueixo amb la música
Bon día el meu nom és Maria en que el puc atendre..
Feia tant que esperaves que encara sents la música dins el cervell i ja no recordes perquè trucaves..
Ah sí, l’hi explico que tinc problemes amb el wiffi ..
Digui’m el número de telèfon que té averia...( segon cop )
Un moment siusplau...altre cop la musica
Vostè ha trucat al servei d’averies de ADSL i aquest número és d’una línia wiffi, un moment que l’hi paso amb un company...
La meva neurona comença a rebotar dins del cap com una pilota d’esquash
Buenos días le atiende Pedro en que puedo ayudarle..( ara el noi ja no parla català..)
Mire ya le he contado a su compañera que tengo un problema con el wiffi..
Dígame el numero de telefono ..( tercer cop )
Una estona de música matxaca més tard, surt un contestador que diu:
Para hacer mas agil la atención al cliente espere unos segundos y conteste a un pequeño cuestionario sobre la atención recibida...
Saps que, aneu a cagar !!
Hores
Ahir al programa de Miquel Calçada, sortia un noi que vivia als voltants de Londres en un poblet, allà tenia el laboratori, és químic. Ell va dir la frase clau: -Quan treballes en el que t’agrada no t’has de plantejar res més per a ser feliç, tens la família, la feina i un lloc per viure i a partir d’aquest moment, et deixes portar i gaudeixes de la vida. Gaudeixen treballant, gaudeixen quan pleguen, quan passegen, quan surten a sopar a prendre alguna cosa amb els amics. En canvi els que estem barrats per la feina, tenim menys estones per gaudir, les hem d’aprofitar. La setmana te 168 hores de les quals en treballem 46, en dormim 49 i n’estudiem 10, ens en queden 63 de les que en perdem anant i vinent de la feina 10 ja només ens en queden 53 de les quals menjant en gastem 14 entre esmorzar dinar i sopar, dividides entre els set dies de la setmana ens en queden una mitjana de 5 hores al dia per: relacionar-nos, sociabilitzar-nos i ser feliç el que dèiem...esdevenir feliç és un repte
Hores
Ahir al programa de Miquel Calçada, sortia un noi que vivia als voltants de Londres en un poblet, allà tenia el laboratori, és químic. Ell va dir la frase clau: -Quan treballes en el que t’agrada no t’has de plantejar res més per a ser feliç, tens la família, la feina i un lloc per viure i a partir d’aquest moment, et deixes portar i gaudeixes de la vida. Gaudeixen treballant, gaudeixen quan pleguen, quan passegen, quan surten a sopar a prendre alguna cosa amb els amics. En canvi els que estem barrats per la feina, tenim menys estones per gaudir, les hem d’aprofitar. La setmana te 168 hores de les quals en treballem 46, en dormim 49 i n’estudiem 10, ens en queden 63 de les que en perdem anant i vinent de la feina 10 ja només ens en queden 53 de les quals menjant en gastem 14 entre esmorzar dinar i sopar, dividides entre els set dies de la setmana ens en queden una mitjana de 5 hores al dia per: relacionar-nos, sociabilitzar-nos i ser feliç el que dèiem...esdevenir feliç és un repte
Subscriure's a:
Missatges (Atom)