Valents o covards

Avui m'han dit que un altre persona jove s'ha suïcidat, tinc 43 anys i per desgracia al llarg de la meva vida he conegut a massa gent que per un motiu o un altre han decidit de fer-ho. Sempre em sobte i m'espanta, em fa por pensar, com es pot estar tant malament que al final prenguin aquesta dracera a la vida, són valents o covards, o ho som nosaltres de valents o covards..tant se val, el mal ja està fet
Pels que quedem aquí ens queda una cara de sorpresa, pena i de interrogants que ja no tenen resposta, s'ens glaça la sang i per uns instants ni fem l'acte inconscient de respirar, quedem morts.

Que ens està passant, som uns pobres ignorants que ens afoguem en un got d'aigua, tenim por a perdre el que tenim, por a que ningú ens estimi, a la solitud, al fracàs, som covards per tenir pors o som valents per mirar d'afrontar-les dia a dia..qui ho sap, el mal ja està fet.

Ningú es responsable dels actes dels altres, no hi ha culpables, no hi ha respostes, tant sols la buidor dels cors i el silenci de les ànimes..qui ho sap, el mal ja està fet.

La força de l'Esperança

L'esperança és el sentiment d'optimisme cap al futur fundat en la fe o la creença ferma que un esdeveniment es pot produir.
També es com s’anomena la filla acabada de néixer d’un dels miners atrapats a Xile, l’esperança, diuen, és la última cosa que es perd, és l’únic ferro roent que tenen aquestes famílies per agafar-s’hi, després de 41 dies a 700 metres. La distancia cada dia s’escurça un xic però la força per superar moments tant durs com la soledat i la angoixa de no poder veure la llum, ha de ser asfixiant, com l’oxigen espès, que es deu respirar allà baix. L’esperança però, la tenen lluny i saben que s’hauran d’esperar temps abans no puguin abraçar la dona, els fills i sobretot la vida.

D’això en diuen experiència

Des de que m’he fet gran, sempre he necessitat l’aprovació dels pares, no el permís, però si l’aprovació, si han reprovat el que he fet, sempre ho he reflexionat més, després he acabat fent-ho o no, depenent de la meva realitat o necessitat, i m’he equivocat però també l’he encertat, i d’això en diuen experiència.
La realitat del temps fa que al final necessitis ajudar als qui t’han ajudat, als teus puntals de referència a la vida.
És dur guiar sense que es noti, dir sense ferir i fer sentir la teva veu sense perdre el respecte.
Sempre he dit que el respecte és el valor base a la vida, no hi ha res sense respecte i com educar a qui m’han educat sense semblar que perds el respecte? Els fereixo sense intenció, sense voler, sense saber, ells em veuen segura valenta i amb poder per decidir per ells. Ells tenen por, incomprensió i debilitat, estan cansats de lluitar i ara que ho han de fer per a ells mateixos els hi falta força, l’empenta amb la que movien el món, estan cansats, exhausts. I jo que també sento por, inseguretat, ara és quan toca prendre decisions pels qui sempre m’ha guiat a l’hora de prendre-les.

Avui a Catalunya Ràdio fan una consulta sobre què ens sembla la feina d’Esquerra Republicana de Catalunya...

Què en pensem d’un partit que ara torna a parlar d’independentisme? ara diu que són la única formació política seriosa sobre el tema de la independència.... (silenci incòmode) ERC ha estat per a mi, durant molts i molts anys el partit en el qual m’hi sentia reflectida, l’únic partit que parlava clar, l’únic partit que hi era quan feia falta, l’únic partit poc important i per tant poc necessari per ser decisiu: Però les coses van canviar i la gent els va començar a votar en massa, fins fer-los decisius, necessaris, ells tenien la clau....la maleïda clau, que ha fet que una força amb empenta i legítima es tornés ambiciosa, prepotent i malcarada, hem fet política, hem fet carrera però no hem fet poble.
Em sento decebuda, perduda i desconfiada, no crec en el seu discurs polític, no crec en ells i per tant no crec en una idea comuna de independència: Qui lluitarà per nosaltres? Només ho faran altre cop si tornen al seu discurs primitiu, humil i senzill, però sobretot escoltant al poble. Volem una Catalunya Republicana d’Esquerres i sobretot lliure!!!

Artícle de Francesc-Marc Alvaro "La Vanguardia"

Negociaries amb terroristes? Amb rigor, la pregunta és incontestable per a vostè, amic lector i per a mi. A menys que vostè sigui el president del Govern o un ministre. Perquè ni vostè ni jo ens movem en l'estret congost de la responsabilitat política, tràgica per definició (escollir entre dos mals), segons Isaiah Berlin. I d'aquí passem al problema de "les mans brutes", per fer servir paraules de Sartre, autor de lectura obligada malgrat les seves complicitats totalitàries. Un personatge de la seva obra "Las manos sucias", el líder comunista Hoerderer, declara: "Tinc les mans brutes fins els colzes. Les he enfonsat a la brutícia i la sang. Encara penses que pots governar innocentment?". Els dirigents democràtics tampoc governen innocentment, encara que a la guerra l'anomenin "missió de pau" i encara que vesteixin la seva cruel inutilitat amb la bossa inflada de bones intencions.

Si voleu llegir tot l'article cliqueu aquí

Tinc sort

Tinc sort d’haver nascut on visc, amb totes les comoditats i els respectes que qualsevol ésser humà ha de gaudir. Sóc lliure i com a tal, visc.
Avui he llegit que Bibi Aisha una nena afganesa de 12 anys ha estat forçada a casar-se amb un home molt més gran que ella, fins aquí, lluny de la nostra realitat, és una pràctica totalment comuna al país on els ‘talibans’ governen impunement. Però, i aquí és on entra la malaurada notícia, aquesta noia no en sabem el motiu, ni ens importa, va ser abandonada pel seu home i la pena per aquest fet és l’amputació del nas i les orelles... la van trobar en mig d’un bassal de sang.
Women for Afghan Women protegeix dones en aquestes circumstàncies a l’Afganistan i la Bibi Aisha ara està sota la seva protecció. També ara ha estat la portada de la revista Time del mes d’agost i ha encetat el debat de si a l’Afganistan estan preparats per governar sols sense la supervisió de les tropes, si els soldats han o no han de marxar del país? Com podem lluitar contra una opressió tant severa? Com poden un opressors militars, fer entrar en ‘raó’ a uns altres opressors ja siguin civils, militars o religiosos?
Com podem permetre el sofriment d’un col·lectiu en aquests països governats per gent sense sentiments? Que no veuen que sense les dones els homes no existirien? Les dones som part del cicle evolutiu de la natura, com poden menysprear-nos tant?
I el que és més important, qui garanteix la seguretat de tantes i tantes dones tancades i menyspreades a casa? de la Bibi Aisha, ara en tenim notícia pels esdeveniments, però què hi ha de totes les dones que pateixen l’opressió d’uns essers menyspreables que gaudeixen de plena impunitat per mutilar i apallissar sense ni tan sols un gra de penediment?

Mentre nosaltres gaudim de plena llibertat de moviment altres dones lluiten per poder tal sols moure’s.

No vam ser conscients del perill.

Editorial Diari de Girona 5 agost 2010.

La revetlla de Sant Joan, dotze persones van morir a l'estació de Castelldefels esclafades pel tren; el dissabte dia 24 de juliol, eren dues noies de Tarragona les que morien en una estampida humana en el festival Loveparade a Alemanya; i la setmana passada quatre joves catalans (tres noies de Cassà de la Selva i un noi de Lleida) morien a Mèxic en bolcar la barca amb què pretenien travessar el riu Gallinas. Tres accidents de diferents característiques, però un nexe en comú: la fatalitat ha escapçat les vides d'uns joves mentre es divertien. Si la mort d'una persona jove ja altera de per si la jerarquia que marca la naturalesa entre les generacions, quan es tracta de morts col·lectives s'accentua l'impacte de la tragèdia. Avui, el plenari de l'Ajuntament de Cassà de la Selva decretarà oficialment tres dies de dol; un dol que ja porten els seus ciutadans des de dijous passat al vespre quan es va conèixer que tres noies del municipi havien desaparegut en un riu mexicà amb escasses possibilitats de ser trobades amb vida. "No vam ser conscients del perill", va reconèixer a través d'un e-mail a Diari de Girona un dels supervivents de la barca que va bolcar al riu Gallinas. Si el grup de joves havia d'haver fet cas de la indicacions de l'oficina de turisme d'aquell indret o no, ja no condueix a res. La vida és una presa de decisions constants que comporten els seus riscos i no sempre l'atzar ens permet rectificar. Per la vinculació de les noies i les seves famílies al municipi, Cassà de la Selva trigarà temps a recuperar-se de l'impacte que ha provocat la pèrdua de tres persones joves plenes de vitalitat i amb tota una vida per endavant. En aquests moments, només es pot reflexionar sobre els riscos de la vida i acompanyar en el dol unes famílies que han quedat destrossades.

Reflexió

Sovint veig el perill per allà on passo, sovint crec que sóc massa prudent i que cal deixar-se anar, però de vegades te'n adones que la vida et sorprèn amb notícies com aquestes i et fa pensar que es bo ser prudent i no llençar-se al tren o al riu de qualsevol manera, les conseqüències son irreversibles. Aquestes morts dels darrers mesos costen de pair i més quan ens toca de tant aprop. Cap dels joves que han mort han estat conscients d'aquest perill, uns volien arribar d'hora a la revetlla, altres gaudir d'un bon concert i els últims voler travessar un riu, coses tant senzilles que no tenen en principi cap problema, però com es pot veure, a vegades els actes més simples ens poden llevar la vida.

És tant divertit tenir aventures, ser imprudent, tenir experiències perilloses ...

Però el millor de tot és poder explicar-les, compartir-les, i no que els demés et recordin i les expliquin per tu, quan tu, ja no hi ets.

Força a tots per seguir endavant !