Aprendre a respirar. És el primer que fem quan sortim de l'úter matern, inspirem profundament i plorem i tornem a inspirar i tornem a plorar, una necessitat sense la qual no podem sobreviure, una inspiració que ens oxigena la sang, el cos i les articulacions, ens dona vida i ales per seguir plorant, normalment no ho tenim en compte, respirem, sense més importància, la conseqüència natural de la necessitat de sobreviure. És quan et manca que t'adones de la importància que té. Normalment el dia a dia, els nervis, l'angoixa i l'estrès eliminen un xic l'oxigen sa i net que ens ajuda a recuperar la normalitat, ens oblidem que la pau interior ve donada per una inspiració relaxant, un ambient tranquil, un tornar a l'úter matern, necessitem tranquil·litzar la ment per normalitzar el nostre estat, el nostre voltant hi té molt a veure, la parella és com el coixí on recuperar la tranquil·litat i la respiració relaxant que en ajuda a renovar l'oxigen, som coixins on reposar el cap per retrobar els orígens de la vida, respirem i renaixem, respirem i plorem però sobretot respirem i sobrevivim.
Cavall Bernat
Un procés d’erosió, capriciós i juganer, ha esculpit damunt d’una massa fracturada de conglomerat el relleu impossible dels Cavalls Bernat. El Cavall Bernat de Montserrat des del cim a la base, es desploma en 245 vertiginosos metres de paret de conglomerat, mentre que des de la carena, el menor desnivell des d’on intentar l’escalada, s’enlaira encara 60 metres.
El topònim Cavall Bernat, però, no és exclusiu de Montserrat, sinó que es repeteix arreu dels territoris de parla catalana, aplicat sempre a monòlits de roca.
Totes les grans roques tenen forma de cavall? Tots els cavalls s’han de dir Bernat? No, evidentment que no. Per si encara persistia algun dubte sobre el significat del Cavall Bernat, l’illot de les illes Medes situat més a llevant, el punt ideal per veure la sortida de sol al Mediterrani o per capbussar-se en un dels paisatges submarins més vius i prodigiosos, l’illot conegut com el Carall Bernat ens dóna la pista definitiva.
El topònim Cavall Bernat prové de la transformació púdica de l’expressió carall trempat. El carall no és només una interjecció de sorpresa i admiració, o allà on enviar els pesats que fan publicitat per telèfon, sinó també –i aquest ha de ser el seu significat primer— l’òrgan sexual masculí que ara a les escoles en diuen penis. I trempat no es diu només de qui mostra bon humor i tracte fàcil, sinó que significa també en erecció. Ara sí que el topònim encaixa perfectament amb la forma del que descriu!
Els deures
Com és de difícil posar sobre un full els sentiments que t'envolten a diari, sempre intentem passar coll avall tot el que ens diu, la ràdio, els diaris, la televisió, però i la informació que dia a dia processa el nostre cervell? què em fem de tot el que sense saber-ho s'instal•la i colpeja el nostre interior, pensem a afrontar la crisi, a prevenir la grip, a tenir cura al caminar, però no tenim cap protecció del mal que fa contra nosaltres mateixos el nostre entorn o potser fins i tot el nostre jo, ressentiments mal païts, sentiments de culpabilitat que no ens perdonen certes conductes, situacions crítiques que ens fan canviar de vorera o mirar cap a un altre costat, simplement perquè no som prou forts per plantar cara al que no ens agrada. Ser forts de tal manera que puguem ser capaços d'afrontar-nos dia a dia és una feina de creixement interior que no ve en cap manual de conducta, s'ha de afrontar i potenciar dia a dia, una dificultat de la que no en serem mai controladors sinó controlats...ja tenim deures.
La Pèrgola
Si posem un títol al sopar d'ahir seria... "El cant de la gallina", una Olga en tot el seu estat pur em va fer passar la millor estona gairebé de tot l'estiu. El de menys era el sopar (tot i que el gaspatxo estava boníssim), sembla un compliment però quan t'envoltes de gent que no té problemes de hipocresia, ni del fals "quedar bé" et fan sentir còmode, un sopar de companys de feina “de la parella”, francs, tothom coneix les debilitats de l'altre i lluny de voler-les menystenir, les potencia per fer que sigui un tret característic de cadascú, un sopar on l'harmonia hi era present on el riure fàcil no va deixar de tenir gràcia. Sempre és una sort poder compartir i beure de la positivitat de qui t'envolta, noves energies que et transmeten el que l'estiu s'ha endut, i només podent gaudir d'una vetllada a l'aire lliure i d'unes ànimes pures i franques t'adones que la sort no és de qui la busca, és de qui la té.
Lubna Husein, un exemple
Avui he llegit al diari que una periodista sudanesa Lubna Husein, ha esta condemnada a un mes de presó per vestir pantalons. Al Sudan es considera un peça de roba indecent “segons la llei islàmica” i castiga amb 40 fuetades i una multa de 500 lliures sudaneses (uns 150€) a qui la vulneri. Lubna Husein es va negar a pagar la multa i va decidir no apel•lar a la immunitat que li ofereix la seva feina a les Nacions Unides i plantar cara als que li barren la poca llibertat que té com a dona al Sudan, una actitud molt valenta per part d’una dóna que a mamat el que és ser-ho al seu país, ella, que ha vist la forma en que convivim a la resta d’Europa.
Jo, dono gràcies d’haver nascut aquí, estic segura que no tindria la valentia i la força de plantar cara als qui, amb cap impunitat barren les llibertats a les dones que han estat sempre tant oprimides en els països musulmans, la majoria, com que no han viscut res més, creuen que és el que “toca” ser submisa i gairebé invisible, així evites problemes, maltractaments i fuetejades al mig del carrer per servir d’experiència a d’altres dones que tampoc ho tinguin clar.
S’ha de fer costat a les dones valentes que són capaces de plantar cara als qui oprimeixen els drets mínims de respecte a la vida humana, sota una capa d’hipocresia com és la religió que empara els covards i defensa com sempre les injustícies.
Jo, dono gràcies d’haver nascut aquí, estic segura que no tindria la valentia i la força de plantar cara als qui, amb cap impunitat barren les llibertats a les dones que han estat sempre tant oprimides en els països musulmans, la majoria, com que no han viscut res més, creuen que és el que “toca” ser submisa i gairebé invisible, així evites problemes, maltractaments i fuetejades al mig del carrer per servir d’experiència a d’altres dones que tampoc ho tinguin clar.
S’ha de fer costat a les dones valentes que són capaces de plantar cara als qui oprimeixen els drets mínims de respecte a la vida humana, sota una capa d’hipocresia com és la religió que empara els covards i defensa com sempre les injustícies.
Memòria
Com canvien les tornes depenent del lloc on vius. Treballo en un poble costaner i els problemes econòmics no es perceben de la mateixa manera que en un de l’interior, on la immigració és més massiva, on la creació de “guetos” fa que els problemes s’ajuntin fins a límits inimaginables, el xoc cultural es fort, veus misèria, bones intencions, retrets, acusacions, favoritismes, gelosia, però el més trist és que veus oblit, oblit de gent que durant una època va ser immigrant, en la mateixa terra o a l’estranger, tampoc ho van tenir fàcil, molts d’ells van estar en camps de refugiats amb por que els tornessin a la frontera espanyola on els franquistes esperaven o molts d’altres amb la falta de feina que hi havia a la seva comunitat van rebre amb les portes obertes els empresaris que els recollien en camions i els portaven a treballar a les seves fàbriques de les comunitats més "riques", poc a poc aquesta gent va poder reunir la família i ara gaudeixen dels mateixos privilegis que tothom, però van haver de d’adaptar-se. El fet és que són altres temps altres polítiques altres lleis (per a tots iguals), però les persones tenim els mateixos problemes, hauríem de tenir memòria històrica de la que tant se’n parla i potser no generalitzaríem tant. Ni tots som tant bons i tots els altres són tant dolents.
Què ens està passant
Acabo de llegir al diari que les protectores d’animals han rebut el mateix número de gossos abandonats que en tot l’any passat.
Pel que sembla, els amos els abandonen perquè estem en crisi i no els poden mantenir, una nova excusa per poder abandonar al pobre animal.
Per això em pregunto que cony ens està passant, on tenim el sentit de la responsabilitat, del deure, com poden tenir el valor d’abandonar-los quan ells ens ho donen tot, a canvi de res.
Us heu parat a pensar mai, quin preu hauríeu de pagar per tenir algú al vostre costat que us fos fidel, us donés tot l’amor, que amb un xiulet fos al vostre costat a qualsevol moment o hora i amb uns ulls riallers, que entengués els vostres canvis d’humor i sigués allà, als vostres peus disposat a fer el que calgui per nosaltres, ells, senyors meus fan tot això i molt més a canvi d’una manyaga, de dos minuts de la vostra atenció i a canvi de res, la seva responsabilitat i deure cap a nosaltres és el tot per ells, i la vostra on és ?
Aviat amb l’excusa de la “crisi” ens menjarem l’avi amb patates per no haver de pagar la residència.
Pel que sembla, els amos els abandonen perquè estem en crisi i no els poden mantenir, una nova excusa per poder abandonar al pobre animal.
Per això em pregunto que cony ens està passant, on tenim el sentit de la responsabilitat, del deure, com poden tenir el valor d’abandonar-los quan ells ens ho donen tot, a canvi de res.
Us heu parat a pensar mai, quin preu hauríeu de pagar per tenir algú al vostre costat que us fos fidel, us donés tot l’amor, que amb un xiulet fos al vostre costat a qualsevol moment o hora i amb uns ulls riallers, que entengués els vostres canvis d’humor i sigués allà, als vostres peus disposat a fer el que calgui per nosaltres, ells, senyors meus fan tot això i molt més a canvi d’una manyaga, de dos minuts de la vostra atenció i a canvi de res, la seva responsabilitat i deure cap a nosaltres és el tot per ells, i la vostra on és ?
Aviat amb l’excusa de la “crisi” ens menjarem l’avi amb patates per no haver de pagar la residència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)