Lluís Llach: La veu com a tacte, - Albert Nualart
Diari ARA 14/08/2011
Al principi li fumien empenta perquè sortís a escena. I encara ara, quan s'escolta i es veu, sent la incomoditat d'imposar una presència que exposa replecs que el pudor taparia.
Ser centre d'atenció d'una massa té alguna cosa de tortura per a algú nascut per a la tertúlia lenta d'un cafè de poble on les paraules es masteguen.
Fent consonants de les vocals i vocals de les consonants vol convertir la veu en tacte per arribar on la mà no gosa. Al seu univers amors i ideals tenen la potència del somni per realitzar. No li fa res que els altres vagin més lluny, perquè sap que anar-hi tenyeix de prosa el que només és poesia com a Itaca.
En alguns patis d'escola s'enriurien de com parla. Venim d'una cultura que no tolera que els homes siguin tendres. Però ell n'ha fet un ofici que fa que a molts mascles, quan ningú els veu, se'ls humitegin els ulls sentint-lo.
Li agrada deixar frases inacabades i fer pauses en què no saps si s'ha quedat en blanc o l'ennuega l'emoció. Tendeix a arrossegar el discurs i arriba a dir el que vol acumulant matisos.
Té un català que percaça, tranuita i s'obsedeix, que xuca pa en escorrialles de llengua tan verges de metròpoli com xopes de Verges i versos de Martí i Pol. Però si convé es deixa anar amb un què va i un gilipolles .
Ell mateix diu bromejant que és com una iaia, però el mateix que a ell el feminitza ens ha fet a tots una mica menys bàrbars.
Ser centre d'atenció d'una massa té alguna cosa de tortura per a algú nascut per a la tertúlia lenta d'un cafè de poble on les paraules es masteguen.
Fent consonants de les vocals i vocals de les consonants vol convertir la veu en tacte per arribar on la mà no gosa. Al seu univers amors i ideals tenen la potència del somni per realitzar. No li fa res que els altres vagin més lluny, perquè sap que anar-hi tenyeix de prosa el que només és poesia com a Itaca.
En alguns patis d'escola s'enriurien de com parla. Venim d'una cultura que no tolera que els homes siguin tendres. Però ell n'ha fet un ofici que fa que a molts mascles, quan ningú els veu, se'ls humitegin els ulls sentint-lo.
Li agrada deixar frases inacabades i fer pauses en què no saps si s'ha quedat en blanc o l'ennuega l'emoció. Tendeix a arrossegar el discurs i arriba a dir el que vol acumulant matisos.
Té un català que percaça, tranuita i s'obsedeix, que xuca pa en escorrialles de llengua tan verges de metròpoli com xopes de Verges i versos de Martí i Pol. Però si convé es deixa anar amb un què va i un gilipolles .
Ell mateix diu bromejant que és com una iaia, però el mateix que a ell el feminitza ens ha fet a tots una mica menys bàrbars.
PxCatalunya
Avui he vist un vídeo electoral de PxCatalunya, on s’hi pot veure el caire xenòfob del partit. On hem arribat? o pitjor encara, on arribarem? El tema és saber qui som i d’on som.
La resposta a la primera pregunta és: som persones, som éssers que hem tingut la sort de néixer en aquesta part del planeta i això sembla que a algú li dona peu per a sentir-se amo d’un tall de terra anomenat Catalunya, una Catalunya orgullosa de ser com és, una Catalunya sempre trepitjada i sempre maltractada, però del que no hem dubtat mai, és i serà de la nostra capacitat de solidaritat i respecte cap al desfavorit i del necessitat.
Per la segona tinc més tralla: Nosaltres NO hem tingut la desgràcia d’haver de marxar del país (algun dels nostres avis, si) jugant-nos la vida per travessar un mar en una pastera per arribar a un país on d’entrada els rep la guàrdia civil i de sortida, si els permeten quedar-se, els rep gent que lluny de demanar als nostres governants que creïn lleis per adaptar-les a les necessitats de tothom, els foten la culpa a d’estar morint-se de gana al seu país.
Qui som per creure’ns millor que ells? Que potser som rossos alts i aris? Que ens creiem petits adolfs per obligar a gent a tornar al seu país i condemnar-los a morir de gana i de malalties que aquí curem amb una pastilla?
Respecte, és la norma que hauria de primar per sobre de tot i de tothom. Està clar que són ambdues parts les que han de demostrar aquest respecte, però el que no podem fer mai, es generalitzar, no s’ha de creure que tothom ni tots som iguals.
Hi ha el risc de caure en el classisme, no ens importa que determinats personatges no s’integrin ni parlin català, mentre facin gols en nom del catalanisme ja ens va bé. O bé que tinguin prous diners per gastar-los a casa sempre tindran la porta oberta, sense fixar-nos que les seves dones (en plural) porten el vel o el nicab, això ens demostra que no ens importa quin sigui el seu país d’origen sempre i quan tingui la cartera plena.
Qui no és o forma part d’una família immigrant, de dins o de fora del territori? On es posen les fronteres? Qui diu que Espanya s’acaba als Pirineus i comença a Ceuta i Melilla? Que potser no som ciutadans del món? Qui ens dona permís per creure el que ens pertany?
Ens pertany la cultura, la llengua, la forma de ser, la de perdre i la de guanyar, hem de ser forts per demanar als governants mundials que modifiquin les lleis, perquè no permetin que gent es mori de gana al tercer món, mentre els països rics, s’omplen les butxaques, amb diners guanyats a canvi del sofriment d’aquests pobles que no poden subsistir per manca de recursos.
La resposta a la primera pregunta és: som persones, som éssers que hem tingut la sort de néixer en aquesta part del planeta i això sembla que a algú li dona peu per a sentir-se amo d’un tall de terra anomenat Catalunya, una Catalunya orgullosa de ser com és, una Catalunya sempre trepitjada i sempre maltractada, però del que no hem dubtat mai, és i serà de la nostra capacitat de solidaritat i respecte cap al desfavorit i del necessitat.
Per la segona tinc més tralla: Nosaltres NO hem tingut la desgràcia d’haver de marxar del país (algun dels nostres avis, si) jugant-nos la vida per travessar un mar en una pastera per arribar a un país on d’entrada els rep la guàrdia civil i de sortida, si els permeten quedar-se, els rep gent que lluny de demanar als nostres governants que creïn lleis per adaptar-les a les necessitats de tothom, els foten la culpa a d’estar morint-se de gana al seu país.
Qui som per creure’ns millor que ells? Que potser som rossos alts i aris? Que ens creiem petits adolfs per obligar a gent a tornar al seu país i condemnar-los a morir de gana i de malalties que aquí curem amb una pastilla?
Respecte, és la norma que hauria de primar per sobre de tot i de tothom. Està clar que són ambdues parts les que han de demostrar aquest respecte, però el que no podem fer mai, es generalitzar, no s’ha de creure que tothom ni tots som iguals.
Hi ha el risc de caure en el classisme, no ens importa que determinats personatges no s’integrin ni parlin català, mentre facin gols en nom del catalanisme ja ens va bé. O bé que tinguin prous diners per gastar-los a casa sempre tindran la porta oberta, sense fixar-nos que les seves dones (en plural) porten el vel o el nicab, això ens demostra que no ens importa quin sigui el seu país d’origen sempre i quan tingui la cartera plena.
Qui no és o forma part d’una família immigrant, de dins o de fora del territori? On es posen les fronteres? Qui diu que Espanya s’acaba als Pirineus i comença a Ceuta i Melilla? Que potser no som ciutadans del món? Qui ens dona permís per creure el que ens pertany?
Ens pertany la cultura, la llengua, la forma de ser, la de perdre i la de guanyar, hem de ser forts per demanar als governants mundials que modifiquin les lleis, perquè no permetin que gent es mori de gana al tercer món, mentre els països rics, s’omplen les butxaques, amb diners guanyats a canvi del sofriment d’aquests pobles que no poden subsistir per manca de recursos.
Aquesta és la resposta del cap on anirem. Em fa por pensar que podem creure’ns millor que molta gent, només pel fet que estem uns kilòmetres més amunt que ells. Qui diu que dins d’alguns anys no estarem igual nosaltres ates l’egoisme del món, del nostre món?
Miserachs al Macba/Tantes dones mortes
Miserachs al Macba Esperaré el 2013 amb candeletes. Tinc ganes que el Macba comenci la millor exposició que s'hagi fet mai sobre Xavier Miserachs, un dels grans fotògrafs europeus de la segona meitat del segle XX i que va morir ja fa dotze anys. La mostra serà possible després que les filles i hereves del fotògraf hagin cedit, durant 25 anys renovables, els 60.000 negatius, les 20.000 diapositives i els 2.500 contactes del seu pare a un dels pocs museus de Barcelona on les exposicions són millors que la botiga.
Arena i Mar Miserachs, les filles, amb una sensibilitat que ja denota el seu nom, no han volgut enriquir-se amb el llegat fotogràfic del seu pare, que hi tindrien tot el dret. Han buscat qui podia estudiar millor l'obra conjunta de Miserachs sense la dèria parcel·ladora dels nostres temps, han cregut que l'obra del seu pare és art contemporani i, finalment, han triat que sigui el Macba qui pugui classificar, conservar i difondre tot aquest tresor fotogràfic. La titularitat dels drets d'autor de Miserachs continuarà, això sí, en mans de les seves hereves. Tal com ens hem encarregat de subratllar i emfasitzar tots els mitjans (perquè els fills de Centelles ho entenguin com una botifarra) no hi ha cap mena de transacció econòmica en aquest acord entre la família i el museu. I això, aquí, es valora molt. I s'agraeix. És com si, de cop i volta, el fotògraf fos més nostre. I fins i tot les seves instantànies encara ens agraden més. De tant en tant, una bona notícia també és noticia. La història dels nostres pares és a les seves fotografies i aquest patrimoni valuós, de primera magnitud, ara sí que s'ha sabut valorar des de les nostres institucions. Xavier Miserachs es va passar cinquanta anys retratant Barcelona, la Costa Brava i una època en blanc i negre. Ara les seves filles hi han sabut donar color.
Tantes dones mortesB i bi Aixa, afganesa, 18 anys. Portada de la revista Time després que el règim talibà li amputés el nas i les orelles per haver fugit d'un marit que l'apallissava cada dia. Aquesta imatge, que acaba de rebre el World Press Photo 2010, té la virtut d'alertar-nos d'una xacra de primer ordre. Però també té el perill de fer-nos pensar que les tortures i els càstigs medievals passen a moltes hores d'avió de casa nostra. I no és això. Aquest masclisme que fa plorar, aquest sotmetiment indigne de la dona, encara, al segle XXI, el trobem arreu. El trobem a la Itàlia d'un Berlusconi que en fa bandera, en l'assassinat de Reus aquesta setmana, en les romaneses extorquides a les carreteres de l'Empordà o en la Viena més selecta, amb una Natascha Kampusch que relata ara totes les atrocitats d'un monstre que la va tenir reclosa durant més de 3.000 dies.
En nom de la religió, encara avui -i no sembla que vagi per curt- es mutilen les llibertats de les dones de mig món. El vel no és només físic, és mental. Són persones tan espantades que fins i tot defensen l'estatus actual i n'acaben donant les gràcies al seu déu. L'ablació de clítoris, la defenestració del plaer sexual, és encara estesa, practicada i respectada a massa punts del mapa.
El gener de 2009, quan Barack Obama va arribar a la Casa Blanca, la cantarella dels mitjans repetia que només 150 anys després de l'abolició de l'esclavitud, els EUA tenien un president negre. El racisme ha estat molt més assenyalat, mal vist i perseguit que el maltractament a la dona. El 50% de la població continua sotmetent l'altre 50%. És la vergonya mundial. I no n'hi ha prou que l'anomenat Primer Món s'ompli la boca amb la paraula igualtat, que sovint és, tan sols, màrqueting polític. No n'hi ha prou, tampoc, que un cop l'any ens esgarrifem davant d'una fotografia premiada que hem de mirar de reüll.
Arena i Mar Miserachs, les filles, amb una sensibilitat que ja denota el seu nom, no han volgut enriquir-se amb el llegat fotogràfic del seu pare, que hi tindrien tot el dret. Han buscat qui podia estudiar millor l'obra conjunta de Miserachs sense la dèria parcel·ladora dels nostres temps, han cregut que l'obra del seu pare és art contemporani i, finalment, han triat que sigui el Macba qui pugui classificar, conservar i difondre tot aquest tresor fotogràfic. La titularitat dels drets d'autor de Miserachs continuarà, això sí, en mans de les seves hereves. Tal com ens hem encarregat de subratllar i emfasitzar tots els mitjans (perquè els fills de Centelles ho entenguin com una botifarra) no hi ha cap mena de transacció econòmica en aquest acord entre la família i el museu. I això, aquí, es valora molt. I s'agraeix. És com si, de cop i volta, el fotògraf fos més nostre. I fins i tot les seves instantànies encara ens agraden més. De tant en tant, una bona notícia també és noticia. La història dels nostres pares és a les seves fotografies i aquest patrimoni valuós, de primera magnitud, ara sí que s'ha sabut valorar des de les nostres institucions. Xavier Miserachs es va passar cinquanta anys retratant Barcelona, la Costa Brava i una època en blanc i negre. Ara les seves filles hi han sabut donar color.
Tantes dones mortesB i bi Aixa, afganesa, 18 anys. Portada de la revista Time després que el règim talibà li amputés el nas i les orelles per haver fugit d'un marit que l'apallissava cada dia. Aquesta imatge, que acaba de rebre el World Press Photo 2010, té la virtut d'alertar-nos d'una xacra de primer ordre. Però també té el perill de fer-nos pensar que les tortures i els càstigs medievals passen a moltes hores d'avió de casa nostra. I no és això. Aquest masclisme que fa plorar, aquest sotmetiment indigne de la dona, encara, al segle XXI, el trobem arreu. El trobem a la Itàlia d'un Berlusconi que en fa bandera, en l'assassinat de Reus aquesta setmana, en les romaneses extorquides a les carreteres de l'Empordà o en la Viena més selecta, amb una Natascha Kampusch que relata ara totes les atrocitats d'un monstre que la va tenir reclosa durant més de 3.000 dies.
En nom de la religió, encara avui -i no sembla que vagi per curt- es mutilen les llibertats de les dones de mig món. El vel no és només físic, és mental. Són persones tan espantades que fins i tot defensen l'estatus actual i n'acaben donant les gràcies al seu déu. L'ablació de clítoris, la defenestració del plaer sexual, és encara estesa, practicada i respectada a massa punts del mapa.
El gener de 2009, quan Barack Obama va arribar a la Casa Blanca, la cantarella dels mitjans repetia que només 150 anys després de l'abolició de l'esclavitud, els EUA tenien un president negre. El racisme ha estat molt més assenyalat, mal vist i perseguit que el maltractament a la dona. El 50% de la població continua sotmetent l'altre 50%. És la vergonya mundial. I no n'hi ha prou que l'anomenat Primer Món s'ompli la boca amb la paraula igualtat, que sovint és, tan sols, màrqueting polític. No n'hi ha prou, tampoc, que un cop l'any ens esgarrifem davant d'una fotografia premiada que hem de mirar de reüll.
Valents o covards
Avui m'han dit que un altre persona jove s'ha suïcidat, tinc 43 anys i per desgracia al llarg de la meva vida he conegut a massa gent que per un motiu o un altre han decidit de fer-ho. Sempre em sobte i m'espanta, em fa por pensar, com es pot estar tant malament que al final prenguin aquesta dracera a la vida, són valents o covards, o ho som nosaltres de valents o covards..tant se val, el mal ja està fet
Pels que quedem aquí ens queda una cara de sorpresa, pena i de interrogants que ja no tenen resposta, s'ens glaça la sang i per uns instants ni fem l'acte inconscient de respirar, quedem morts.
Que ens està passant, som uns pobres ignorants que ens afoguem en un got d'aigua, tenim por a perdre el que tenim, por a que ningú ens estimi, a la solitud, al fracàs, som covards per tenir pors o som valents per mirar d'afrontar-les dia a dia..qui ho sap, el mal ja està fet.
Ningú es responsable dels actes dels altres, no hi ha culpables, no hi ha respostes, tant sols la buidor dels cors i el silenci de les ànimes..qui ho sap, el mal ja està fet.
Pels que quedem aquí ens queda una cara de sorpresa, pena i de interrogants que ja no tenen resposta, s'ens glaça la sang i per uns instants ni fem l'acte inconscient de respirar, quedem morts.
Que ens està passant, som uns pobres ignorants que ens afoguem en un got d'aigua, tenim por a perdre el que tenim, por a que ningú ens estimi, a la solitud, al fracàs, som covards per tenir pors o som valents per mirar d'afrontar-les dia a dia..qui ho sap, el mal ja està fet.
Ningú es responsable dels actes dels altres, no hi ha culpables, no hi ha respostes, tant sols la buidor dels cors i el silenci de les ànimes..qui ho sap, el mal ja està fet.
La força de l'Esperança
L'esperança és el sentiment d'optimisme cap al futur fundat en la fe o la creença ferma que un esdeveniment es pot produir.També es com s’anomena la filla acabada de néixer d’un dels miners atrapats a Xile, l’esperança, diuen, és la última cosa que es perd, és l’únic ferro roent que tenen aquestes famílies per agafar-s’hi, després de 41 dies a 700 metres. La distancia cada dia s’escurça un xic però la força per superar moments tant durs com la soledat i la angoixa de no poder veure la llum, ha de ser asfixiant, com l’oxigen espès, que es deu respirar allà baix. L’esperança però, la tenen lluny i saben que s’hauran d’esperar temps abans no puguin abraçar la dona, els fills i sobretot la vida.
D’això en diuen experiència
Des de que m’he fet gran, sempre he necessitat l’aprovació dels pares, no el permís, però si l’aprovació, si han reprovat el que he fet, sempre ho he reflexionat més, després he acabat fent-ho o no, depenent de la meva realitat o necessitat, i m’he equivocat però també l’he encertat, i d’això en diuen experiència.
La realitat del temps fa que al final necessitis ajudar als qui t’han ajudat, als teus puntals de referència a la vida.
És dur guiar sense que es noti, dir sense ferir i fer sentir la teva veu sense perdre el respecte.
Sempre he dit que el respecte és el valor base a la vida, no hi ha res sense respecte i com educar a qui m’han educat sense semblar que perds el respecte? Els fereixo sense intenció, sense voler, sense saber, ells em veuen segura valenta i amb poder per decidir per ells. Ells tenen por, incomprensió i debilitat, estan cansats de lluitar i ara que ho han de fer per a ells mateixos els hi falta força, l’empenta amb la que movien el món, estan cansats, exhausts. I jo que també sento por, inseguretat, ara és quan toca prendre decisions pels qui sempre m’ha guiat a l’hora de prendre-les.
La realitat del temps fa que al final necessitis ajudar als qui t’han ajudat, als teus puntals de referència a la vida.
És dur guiar sense que es noti, dir sense ferir i fer sentir la teva veu sense perdre el respecte.
Sempre he dit que el respecte és el valor base a la vida, no hi ha res sense respecte i com educar a qui m’han educat sense semblar que perds el respecte? Els fereixo sense intenció, sense voler, sense saber, ells em veuen segura valenta i amb poder per decidir per ells. Ells tenen por, incomprensió i debilitat, estan cansats de lluitar i ara que ho han de fer per a ells mateixos els hi falta força, l’empenta amb la que movien el món, estan cansats, exhausts. I jo que també sento por, inseguretat, ara és quan toca prendre decisions pels qui sempre m’ha guiat a l’hora de prendre-les.
Avui a Catalunya Ràdio fan una consulta sobre què ens sembla la feina d’Esquerra Republicana de Catalunya...
Què en pensem d’un partit que ara torna a parlar d’independentisme? ara diu que són la única formació política seriosa sobre el tema de la independència.... (silenci incòmode) ERC ha estat per a mi, durant molts i molts anys el partit en el qual m’hi sentia reflectida, l’únic partit que parlava clar, l’únic partit que hi era quan feia falta, l’únic partit poc important i per tant poc necessari per ser decisiu: Però les coses van canviar i la gent els va començar a votar en massa, fins fer-los decisius, necessaris, ells tenien la clau....la maleïda clau, que ha fet que una força amb empenta i legítima es tornés ambiciosa, prepotent i malcarada, hem fet política, hem fet carrera però no hem fet poble.Em sento decebuda, perduda i desconfiada, no crec en el seu discurs polític, no crec en ells i per tant no crec en una idea comuna de independència: Qui lluitarà per nosaltres? Només ho faran altre cop si tornen al seu discurs primitiu, humil i senzill, però sobretot escoltant al poble. Volem una Catalunya Republicana d’Esquerres i sobretot lliure!!!
Artícle de Francesc-Marc Alvaro "La Vanguardia"
Negociaries amb terroristes? Amb rigor, la pregunta és incontestable per a vostè, amic lector i per a mi. A menys que vostè sigui el president del Govern o un ministre. Perquè ni vostè ni jo ens movem en l'estret congost de la responsabilitat política, tràgica per definició (escollir entre dos mals), segons Isaiah Berlin. I d'aquí passem al problema de "les mans brutes", per fer servir paraules de Sartre, autor de lectura obligada malgrat les seves complicitats totalitàries. Un personatge de la seva obra "Las manos sucias", el líder comunista Hoerderer, declara: "Tinc les mans brutes fins els colzes. Les he enfonsat a la brutícia i la sang. Encara penses que pots governar innocentment?". Els dirigents democràtics tampoc governen innocentment, encara que a la guerra l'anomenin "missió de pau" i encara que vesteixin la seva cruel inutilitat amb la bossa inflada de bones intencions.
Si voleu llegir tot l'article cliqueu aquí
Tinc sort
Tinc sort d’haver nascut on visc, amb totes les comoditats i els respectes que qualsevol ésser humà ha de gaudir. Sóc lliure i com a tal, visc.Avui he llegit que Bibi Aisha una nena afganesa de 12 anys ha estat forçada a casar-se amb un home molt més gran que ella, fins aquí, lluny de la nostra realitat, és una pràctica totalment comuna al país on els ‘talibans’ governen impunement. Però, i aquí és on entra la malaurada notícia, aquesta noia no en sabem el motiu, ni ens importa, va ser abandonada pel seu home i la pena per aquest fet és l’amputació del nas i les orelles... la van trobar en mig d’un bassal de sang.
Women for Afghan Women protegeix dones en aquestes circumstàncies a l’Afganistan i la Bibi Aisha ara està sota la seva protecció. També ara ha estat la portada de la revista Time del mes d’agost i ha encetat el debat de si a l’Afganistan estan preparats per governar sols sense la supervisió de les tropes, si els soldats han o no han de marxar del país? Com podem lluitar contra una opressió tant severa? Com poden un opressors militars, fer entrar en ‘raó’ a uns altres opressors ja siguin civils, militars o religiosos?
Com podem permetre el sofriment d’un col·lectiu en aquests països governats per gent sense sentiments? Que no veuen que sense les dones els homes no existirien? Les dones som part del cicle evolutiu de la natura, com poden menysprear-nos tant?
I el que és més important, qui garanteix la seguretat de tantes i tantes dones tancades i menyspreades a casa? de la Bibi Aisha, ara en tenim notícia pels esdeveniments, però què hi ha de totes les dones que pateixen l’opressió d’uns essers menyspreables que gaudeixen de plena impunitat per mutilar i apallissar sense ni tan sols un gra de penediment?
Mentre nosaltres gaudim de plena llibertat de moviment altres dones lluiten per poder tal sols moure’s.
No vam ser conscients del perill.
Editorial Diari de Girona 5 agost 2010.
La revetlla de Sant Joan, dotze persones van morir a l'estació de Castelldefels esclafades pel tren; el dissabte dia 24 de juliol, eren dues noies de Tarragona les que morien en una estampida humana en el festival Loveparade a Alemanya; i la setmana passada quatre joves catalans (tres noies de Cassà de la Selva i un noi de Lleida) morien a Mèxic en bolcar la barca amb què pretenien travessar el riu Gallinas. Tres accidents de diferents característiques, però un nexe en comú: la fatalitat ha escapçat les vides d'uns joves mentre es divertien. Si la mort d'una persona jove ja altera de per si la jerarquia que marca la naturalesa entre les generacions, quan es tracta de morts col·lectives s'accentua l'impacte de la tragèdia. Avui, el plenari de l'Ajuntament de Cassà de la Selva decretarà oficialment tres dies de dol; un dol que ja porten els seus ciutadans des de dijous passat al vespre quan es va conèixer que tres noies del municipi havien desaparegut en un riu mexicà amb escasses possibilitats de ser trobades amb vida. "No vam ser conscients del perill", va reconèixer a través d'un e-mail a Diari de Girona un dels supervivents de la barca que va bolcar al riu Gallinas. Si el grup de joves havia d'haver fet cas de la indicacions de l'oficina de turisme d'aquell indret o no, ja no condueix a res. La vida és una presa de decisions constants que comporten els seus riscos i no sempre l'atzar ens permet rectificar. Per la vinculació de les noies i les seves famílies al municipi, Cassà de la Selva trigarà temps a recuperar-se de l'impacte que ha provocat la pèrdua de tres persones joves plenes de vitalitat i amb tota una vida per endavant. En aquests moments, només es pot reflexionar sobre els riscos de la vida i acompanyar en el dol unes famílies que han quedat destrossades.
Reflexió
Sovint veig el perill per allà on passo, sovint crec que sóc massa prudent i que cal deixar-se anar, però de vegades te'n adones que la vida et sorprèn amb notícies com aquestes i et fa pensar que es bo ser prudent i no llençar-se al tren o al riu de qualsevol manera, les conseqüències son irreversibles. Aquestes morts dels darrers mesos costen de pair i més quan ens toca de tant aprop. Cap dels joves que han mort han estat conscients d'aquest perill, uns volien arribar d'hora a la revetlla, altres gaudir d'un bon concert i els últims voler travessar un riu, coses tant senzilles que no tenen en principi cap problema, però com es pot veure, a vegades els actes més simples ens poden llevar la vida.
És tant divertit tenir aventures, ser imprudent, tenir experiències perilloses ...
Però el millor de tot és poder explicar-les, compartir-les, i no que els demés et recordin i les expliquin per tu, quan tu, ja no hi ets.
Força a tots per seguir endavant !
"Fiesta Nacional"?, No gràcies, no és la meva
Avui s’han d’abolir les corrides de toros, el parlament votarà la prohibició amb el suport d’ERC, CiU, ICV i alguns parlamentaris del PSC, en contra PP i Ciutadans. El sofriment dels animals no s’hauria de votar hauria de ser prioritari l’abolició de qualsevol patiment innecessari. La vida és tant dura en certs moments que alguns necessiten veure el patiment d’altres éssers vius per a poder suportar el seu propi. Aquesta és una realitat que intenten vendre-la com a Festa Nacional. Nacional? De quina nació estem parlant de la que ens han prohibit, retallat i menyspreat ? No, estem parlant de la Festa Nacional veïna. A Espanya no celebren ni el 14 de juliol (Dia de la Bastilla) ni el 10 de juny (Dia de Portugal) doncs perquè nosaltres hem de celebrar les famoses “corridas de toros” ? Mai entendré que sota el símbol d’una bandera, es puguin amagar aquests patriotismes recalcitrants i casposos, amb els que prioritzen les voluntats electoralistes als valors humanitaris.REVOLUCIÓ
La música de'n Llach sempre ens ha acompanyat... com en l'espot de la mani del dia 10 de juliol.....doncs continuem, després del desastre d'ahir al congrés dels diputats dels nostres estimats polítics, sí sí, en minúscules no es mereixen res més.
SOMNIEU
És clar que sí, somniem constantment
......................sempre, és el que ens queda
ESPEREU MASSA
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot
.....................dels polítics res de res
VOLEU MASSA
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament
...................dels polítics res de res
TENIU MASSA PRESSA
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
..................ells, els polítics, gens
SOMNIEU
Sí inevitablement, el somni d'avui com possibilitat del demà
..................amb ells fa temps que no somnien
ESPEREU MASSA
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l'esperança
................ a ells sembla que sí
VOLEU MASSA
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure
................no és el seu
EXIGIU
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa
...............exigim catalanisme i orgull català.
SOMNIEU
És clar que sí, somniem constantment
......................sempre, és el que ens queda
ESPEREU MASSA
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot
.....................dels polítics res de res
VOLEU MASSA
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament
...................dels polítics res de res
TENIU MASSA PRESSA
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
..................ells, els polítics, gens
SOMNIEU
Sí inevitablement, el somni d'avui com possibilitat del demà
..................amb ells fa temps que no somnien
ESPEREU MASSA
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l'esperança
................ a ells sembla que sí
VOLEU MASSA
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure
................no és el seu
EXIGIU
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa
...............exigim catalanisme i orgull català.
Tres segons
Tres segons i tot s'acabat.
Al llarg de la nostre infantesa i molt mes enllà ens passem la vida reben lliçons, que no facis, no corris, no mengis, no beguis, sigues bo, tingues seny..
La nit de la berbena de Sant Joan un grup de joves no va fer cas a res del que els hi havien ensenyat, van tenir massa pressa per arribar un minut abans que els altres a la platja de Castelldefels i en tres segons van desaparèixer, un tren a tota velocitat es va endur un munt de vida i il·lusions i reptes que mai mes podran aconseguir. Val la pena arribar un minut abans? Realment no, la vida ens fa corre i tenim la pressa enganxada al cul, no podem quedar enrere ni molt menys ser els últims, hem de corre, quina merda.
Ahir amb aquesta noticia a tot hora en el meu cap, sento que un familiar també va travessar les vies, l'altre dia al mig de Passeig de Gràcia i el pitjor és que deia, que com podia ser que aquesta colla de Castelldefels que han mort, hagin estat tant tontos de no mirar si venia el tren, és increïble com veiem la merda dels altres i som incapaços de veure que fem el mateix, que ho fa ? El ser humà no és tant perfecte com sembla o ens pensem que som millors que els altres?, deu ser això últim segur, creiem que estem per sobre de tot i de tothom i ja veus, en tres segons ja no hi ets.
A cops aprenem que no val la pena corre, tinguem en compte que nosaltres encara som a temps de baixar la marxa i gaudir del viatge i el paisatge d'aquesta vida .
Naixem i ningú no ens demana el parer.
Som éssers que sobrevivim on ens toca, fem el que toca per no tenir problemes, és més, fem el que toca i el que ens diuen que toca. Tot això fins un dia que comencem a plantejar-nos seriosament si el que pensen per nosaltres, ens agrada, o si és el que nosaltres faríem. Aquí és quan comença la disbauxa, els problemes i les revolucions internes i externes.
Parlem de les internes, D'on venim? D'on som? Com hem acabat així? Som feliços? Volem continuat essent així?
Aquest munt de preguntes s'apilonen en el nostre cervell sense tenir res més en què pensar. Ens ofusquem i res no té tanta prioritat com la foscor, la repressió i sobretot la humiliació de sentir-nos engabiats i presoners a casa nostra.
Com trobar la píndola que farà que els altres confiïn en nosaltres, que ens deixin volar, que ens obrin les portes al món que tothom tard o d'hora ha d'afrontar. Algú em va dir ahir, que quan naixem, naixem lliures, lliures de pensament i lliures de fets. Ens lliguen per protegir-nos i per salvar-nos del mal, sense adonar-se que el que estan fent, és abocar-nos'hi, precipitar-nos'hi amb la pressa de l'alliberament, sense ser conscients, que la pressa no és bona, la pressa ho precipita tot, els errors i els problemes.
"Viu i deixa viure", és la frase que sempre ha de acompanyar-nos en el nostre recorregut cap a Ítaca.
---fragment------
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Rebuig o Por
Els races són i han estat sempre motiu de controvèrsia, i davant d'un desconeixement tenim dues opcions rebuig o curiositat, podem rebutjar el que desconeixem o podem interessar-nos per allò que no coneixem. La segona opció, per a mi, és la més intel•ligent, ens aporta una informació que desconeixem, sabrem molt més si preguntem, si ens perdem en una ciutat, preguntem, no? Si no entenem la lliçó, preguntem no? Doncs perquè aquest rebuig sistemàtic de les cultures que desconeixem, ens és més fàcil posar dins al sac tot el que ens fa por i com a sac de bruixes condemnar-lo a la crema institucional i social en la que ens movem constantment, perquè no inter-relacionar-nos amb les noves cultures. Som capaços, per exemple, d'acceptar imposades religions per motius de històrics, però rebutgem religions sol•licitades pels nouvinguts. En el meu cas jo no sóc creient, però haig d'acceptar (per força) les ajudes institucionals a les esglésies catòliques, les evangelistes i tantes d'altres que no sé anomenar, i en canvi veig que la intolerància és cap a les mesquites musulmanes. Cap de les religions esmentades, que per bandera porten la tolerància i la comprensió per damunt de tot, no accepten altres religions. De què tenim por? Perquè no ajuntar esforços per trobar similituds en comptes de buscar sempre les diferències? Potser entre tots trobaríem l'equilibri de sobreviure en un món on prima sempre la desconfiança.
Quí roba a quí
Avui la noticia que em crida més l'atenció és que el Bisbat de Girona es mobilitza contra els robatoris.
Des del passat desembre els hi han robat dues campanes, la última de 500 quilos a l'ermita de Sant Martí de Castellar prop de Quart.
El Bisbat de Girona ha posat en marxa una enquesta adreçada a tots els rectors de les comarques gironines per conèixer de primera mà quin és el grau de seguretat que tenen les esglésies i temples. Aquesta enquesta demana fer un inventari de totes aquelles peces i objectes de valor de l'interior dels establiments religiosos per calibrar la seguretat que necessiten.
Jo em pregunto, que no ho saben el que hi tenen? que no ho tenen controlat?
Ja m'imagino el inventari: a la paret de la dreta la imatge de San Joan Baptista amb vestit de seda amb rivets d'or i anell de turquesa, a la paret de l'esquerra imatge de la Mare de Déu amb vestit blanc amb incrustacions de pedres precioses i capa blava de vellut, a part d'això no ens deixem les campanes, bancs, espelmes, vi de Missa , objectes diversos dins la sagristia, caixes d'almoines repartides per tot arreu a canvi de netejar-te la consciència etc...
A partir de quina valoració posaran càmeres de seguretat? i el que és mes important, si posen càmeres o altres serveis de seguretat, qui es farà càrrec de les despeses? ens cobraran mes per netejar-nos la consciència? a part de pagar el vídeo, les flors, la neteja de la capella desprès dels actes com casaments, comunions o d'altres, ara ens tocarà pagar les càmeres? i si em poso a reflexionar un xic més.. que en faran de les imatges gravades? ens filmaran mentre confessem els nostres pecats?
No és per animar als lladres, però us recordo la dita " quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón "
Salut.
Des del passat desembre els hi han robat dues campanes, la última de 500 quilos a l'ermita de Sant Martí de Castellar prop de Quart.
El Bisbat de Girona ha posat en marxa una enquesta adreçada a tots els rectors de les comarques gironines per conèixer de primera mà quin és el grau de seguretat que tenen les esglésies i temples. Aquesta enquesta demana fer un inventari de totes aquelles peces i objectes de valor de l'interior dels establiments religiosos per calibrar la seguretat que necessiten.
Jo em pregunto, que no ho saben el que hi tenen? que no ho tenen controlat?
Ja m'imagino el inventari: a la paret de la dreta la imatge de San Joan Baptista amb vestit de seda amb rivets d'or i anell de turquesa, a la paret de l'esquerra imatge de la Mare de Déu amb vestit blanc amb incrustacions de pedres precioses i capa blava de vellut, a part d'això no ens deixem les campanes, bancs, espelmes, vi de Missa , objectes diversos dins la sagristia, caixes d'almoines repartides per tot arreu a canvi de netejar-te la consciència etc...
A partir de quina valoració posaran càmeres de seguretat? i el que és mes important, si posen càmeres o altres serveis de seguretat, qui es farà càrrec de les despeses? ens cobraran mes per netejar-nos la consciència? a part de pagar el vídeo, les flors, la neteja de la capella desprès dels actes com casaments, comunions o d'altres, ara ens tocarà pagar les càmeres? i si em poso a reflexionar un xic més.. que en faran de les imatges gravades? ens filmaran mentre confessem els nostres pecats?
No és per animar als lladres, però us recordo la dita " quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón "
Salut.
Poder
He vist les imatges de l'assassinat per part d'un helicòpter dels EEUU dels periodistes de l'empresa Roiters. Impacta per damunt de tot, la fredor amb què col•loquen l'objectiu sobre les víctimes i posteriorment disparen, sense cap activitat sospitosa per part dels periodistes, simplement un caminant i l'altre parlant pel mòbil. Increïble aquesta gent (els soldats) que sembla que estan de volta de tot, que controlen el que volen, que sembla que saben fins i tot a l'hora que anem a esmorzar, com pot ser que cometin aquests errors? o potser, hem de pensar que no ha estat un error? la sang freda que demostren fa pensar que sabien perfectament el que estaven fent.
Els corresponsals de premsa ja saben a que s'arrisquen quan cobreixen un conflicte en algun país en guerra, però suposo que saben el que arrisquen quan estan en mig de foc creuat o a l'esclat d'una bomba indiscriminada, aquest atemptat d'indiscriminat no en té res. Ajudar als països en guerra, és la feina a què han de fer aquests soldats, posar fi a la insurrecció per part de grups organitzats, no a disparar a persones armades només amb una càmera, potser els periodeistes tenen l'arma més potent en aquest conflictes, la informació.
Els corresponsals de premsa ja saben a que s'arrisquen quan cobreixen un conflicte en algun país en guerra, però suposo que saben el que arrisquen quan estan en mig de foc creuat o a l'esclat d'una bomba indiscriminada, aquest atemptat d'indiscriminat no en té res. Ajudar als països en guerra, és la feina a què han de fer aquests soldats, posar fi a la insurrecció per part de grups organitzats, no a disparar a persones armades només amb una càmera, potser els periodeistes tenen l'arma més potent en aquest conflictes, la informació.
Què ens està passant?
Sembla que en comptes d'anar endavant fem passos enrere, el Jutge Garzón (que ens pot agrada més o menys) està fent tot el que se li demana a un jutge, que investigui. Els casos de les fosses comunes, els crims del franquisme, les escoltes il•legals, d'una banda, de l'altra, els símbols franquistes "amagats", els judicis de Presidents declarats nuls. El que demano des de la meva postura civil, és que s'actui i si els descarats i els vividors apoltronats en cadires de poder estan tant blindats que fins i tot un jutge no pot escoltar-los en converses de dubtosa legalitat, on anem a parar?
Com ens podem assegurar que les coses s'estan fent bé?
Un Jutge ho és per mèrits i per elecció, com podem acusar-lo de prevaricació? qui se'n beneficia? de ben lluny que nosaltres no. Jo demano a un Jutge que jutgi, a un Polític que parlamenti i a un policia que faci la seva feina. El, tot s'hi val, no porta enlloc, però si per mitjà d'escoltes podem processar els llestos que viuen de nosaltres, perquè no! Si parlant amb terroristes podem arribar a la Pau, perquè no! Si vigilant delinqüents podem tenir cura dels nostres, Perquè no! Si tenim les mans netes, no hem de patir, o de que tenim por?
Com ens podem assegurar que les coses s'estan fent bé?
Un Jutge ho és per mèrits i per elecció, com podem acusar-lo de prevaricació? qui se'n beneficia? de ben lluny que nosaltres no. Jo demano a un Jutge que jutgi, a un Polític que parlamenti i a un policia que faci la seva feina. El, tot s'hi val, no porta enlloc, però si per mitjà d'escoltes podem processar els llestos que viuen de nosaltres, perquè no! Si parlant amb terroristes podem arribar a la Pau, perquè no! Si vigilant delinqüents podem tenir cura dels nostres, Perquè no! Si tenim les mans netes, no hem de patir, o de que tenim por?
Ramón Rovira, Ens entén!!
Girona rai! Quina collonada!
“Pobre México, tan lejos de Dios y tan cerca de los Estados Unidos”, s’ exclamen els mexicans quan resumeixen la dissort del seu país. Girona, la pobra Girona aquests dies de tempesta i fúria, també s’ ha sentit molt lluny de les divinitats i massa a prop del centralisme barceloní. Desgracies que s’expressaven en les inacabables nits a les fosques, amb milers de persones mortes de fred arraulides entorn de la llar de foc o dels brasers despenjats de les golfes. Era la ironia de veure les terres més pròsperes de la nació derrotades per la incompetència d’un grapat.
Receptacle d’estiuejants, domingueros i turistes en general, Girona es la terra del tu rai! Quan els volien tocar l’Ebre, els del sud protestaven com un sol home. Mentrestant, els gironins passaven set perquè l’aigua del Ter durant dècades ha abastat Barcelona. Quan el TGV connecta Lleida, Tarragona i Barcelona, a Girona encara es viatja amb Rodalies de l’edat de pedra i la connexió internacional es un projecte. O mentre la N-II ja s’ha desdoblat gairebé arreu, a la Selva, al Gironès i a l’ Empordà es una versió local de la ruta de l’infern. Amb aquests precedents no seria estrany que les torres d’alta tensió fossin de mantega, vist com es van agenollar davant l’atac de la neu. Però no cal preocupar-se, perquè Girona és el paradís on no passa mai res, els gironins no aixequen la veu, no es queixen... ja se sap, Girona rai!
El manifest anguniós dels alcaldes que demanaven respecte i dignitat per als seus pobres maltractats es pot convertir en un espetec pirotècnic. Tal com va passar en les nevades anteriors, on també es van doblegar torres i els gironins van ser reduïts a la condició de ciutadans de tercera. En aquesta com en altres desgràcies, després de la santa indignació i algun mecasum seu!, tot va continuar igual esperant el pròxim terrabastall.
Ara queda clar: més enllà de la Tordera és territori cherokee on les maneres florentines se les passen pel clatell. Per tant, si Girona torna al segle XIX, la culpa serà dels responsables i institucions gironines adormides mentre els amanyaguen el llom. Girona rai! Quina collonada!
“Pobre México, tan lejos de Dios y tan cerca de los Estados Unidos”, s’ exclamen els mexicans quan resumeixen la dissort del seu país. Girona, la pobra Girona aquests dies de tempesta i fúria, també s’ ha sentit molt lluny de les divinitats i massa a prop del centralisme barceloní. Desgracies que s’expressaven en les inacabables nits a les fosques, amb milers de persones mortes de fred arraulides entorn de la llar de foc o dels brasers despenjats de les golfes. Era la ironia de veure les terres més pròsperes de la nació derrotades per la incompetència d’un grapat.
Receptacle d’estiuejants, domingueros i turistes en general, Girona es la terra del tu rai! Quan els volien tocar l’Ebre, els del sud protestaven com un sol home. Mentrestant, els gironins passaven set perquè l’aigua del Ter durant dècades ha abastat Barcelona. Quan el TGV connecta Lleida, Tarragona i Barcelona, a Girona encara es viatja amb Rodalies de l’edat de pedra i la connexió internacional es un projecte. O mentre la N-II ja s’ha desdoblat gairebé arreu, a la Selva, al Gironès i a l’ Empordà es una versió local de la ruta de l’infern. Amb aquests precedents no seria estrany que les torres d’alta tensió fossin de mantega, vist com es van agenollar davant l’atac de la neu. Però no cal preocupar-se, perquè Girona és el paradís on no passa mai res, els gironins no aixequen la veu, no es queixen... ja se sap, Girona rai!
El manifest anguniós dels alcaldes que demanaven respecte i dignitat per als seus pobres maltractats es pot convertir en un espetec pirotècnic. Tal com va passar en les nevades anteriors, on també es van doblegar torres i els gironins van ser reduïts a la condició de ciutadans de tercera. En aquesta com en altres desgràcies, després de la santa indignació i algun mecasum seu!, tot va continuar igual esperant el pròxim terrabastall.
Ara queda clar: més enllà de la Tordera és territori cherokee on les maneres florentines se les passen pel clatell. Per tant, si Girona torna al segle XIX, la culpa serà dels responsables i institucions gironines adormides mentre els amanyaguen el llom. Girona rai! Quina collonada!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)